Poques, molt poques han estat les alegries de l’independentisme en els darrers temps. Si de cas, algunes victòries parcials, alguns èxits, com ara les que s’han obtingut davant la justícia europea. Més enllà d’això, la darrera legislatura, la de Quim Torra, ha estat digna de ser oblidada. Amb un president que, volgudament, per una punyetera pancarta, va fer la fi del cagaelàstics.

Però resulta, ai las!, que una bona part del votant independentista és d’acer inoxidable i ho aguanta tot. I així és com el passat 14 de febrer, a desgrat dels seus esguerros i pecats, els partits independentistes van guanyar les eleccions, tot sumant 74 dels 135 diputats i més del 51 per cent de les paperetes.

Com cal interpretar la victòria independentista? Per descomptat, no com un agraïment, ni com una felicitació o una sonora ovació per la gran feina feta. La gent amb el seu vot no estava expressant el seu suport a uns partits que en general han fet un paper molt millorable. La gent estava fent una altra cosa completament distinta: atorgava a l’independentisme una segona oportunitat. Com en un vell programa de TVE anomenat justament La segunda oportunidad —dedicat a fer pedagogia de la bona conducció—, es tractaria de viatjar a partir d’ara procurant no esclafar el cotxe estúpidament.

Molt bé. El gran problema, que es fa evident en aquests dies de negociació, és que ni ERC ni Junts per Catalunya semblen haver canviat el xip. O enterren en un clot ben fondo la seva animadversió mútua o no se’n sortiran. O entenen que col·laborar lleialment és l’única recepta perquè tots dos —i el país— hi guanyin o el que vindrà serà una repetició de la calamitat que hem viscut. I no és segur que el sofert votant estigui disposat a regalar segones oportunitats eternament.

L’altre problema és que la CUP ha tret nou diputats. Això significa que ERC i Junts per Catalunya, 33 i 32, respectivament, s’han quedat a tres diputats, només tres, de la majoria absoluta. Una majoria absoluta que els permetria poder prescindir de la CUP, cosa que sens dubte seria un gran què. Un gran avantatge. Si tot ja era molt complicat, dependre de la CUP encara ho complica més. No vols caldo? Doncs, dues tasses.

Això, evidentment, ho saben els més perspicaços d’ERC i de Junts per Catalunya. Però, esclar, no ho poden dir per por de fer enrabiar els ja habitualment enrabiats cupaires. Provar ara i aquí d’explicar com un partit com la CUP ha arribat tan lluny en el context de l’Europa occidental requeriria una extensió de què no disposo. Només assenyalaré que la raó l’hem de cercar en el sediment paternalista i també en l’instint rebentaire i nihilista de la societat catalana.

Els dos corrents majoritaris de l’independentisme, encarnats per ERC i Junts per Catalunya, s’han adonat massa tard —no tots, ja que encara n’hi ha que no han baixat de la figuera— del greu perill, de l’enorme pedra a la sabata que és la CUP. Una pedra feridora que els ha forçat a tots plegats a caminar rancallosos, a vegades molt, amb els nefastos resultats ja coneguts.

Vist així, el 14-F és una segona oportunitat, però una segona oportunitat amb un braç lligat a l’esquena. Una victòria, sí, però una victòria pírrica.

La CUP mai no incompleix els pitjors auguris i, desgraciadament, sempre fa de CUP. No rectifica, no aprèn, no madura, no millora. Vegem en un moment el que ha fet en els pocs dies transcorreguts des de les eleccions:

Primer, especialitat de la casa: no s’ha compromès en res. No se sap ni si vol entrar al govern ni si se’n vol quedar al marge. Depèn. De què? Ben bé tampoc no se sap.

Segon, aprofitar els aldarulls violents a Barcelona i altres ciutats per provar de desestabilitzar els Mossos, i de passada apujar artificialment el preu dels seus vots al Parlament. Envalentits, han arribat a demanar la dissolució de la Brimo. Oimés: les seves joventuts, Arran, reivindiquen obertament i orgullosa les destrosses, inclosa la crema d’un vehicle de la Guàrdia Urbana de Barcelona amb un policia a dins.

Tercer: reclamen per a ells —una autèntica provocació— la presidència del Parlament. Una barbaritat, no sols pel mal que la CUP és capaç de fer des d’aquesta posició institucional, sinó perquè ho fan tenint només 9 diputats sobre el total de 135 que té la cambra.

Quart: declarar la independència, peti qui peti, el 2025, d’aquí a quatre anys. Una DUI reloaded.

Cinquè: augmentar les despeses a cor què vols. Sense mirar ni el deute ni els ingressos previstos. Preocupar-se del deute o dels ingressos és, com sap tothom, una cosa molt lletja, immoral, i que només fa la dreta.

Entre les gestes passades de la CUP hi trobem, per esmentar únicament tres dels seus grans hits, el veto a Artur Mas, a qui van enviar a “la paperera de la història”, tot menyspreant sense rubor la voluntat dels catalans expressada a les urnes; el vot en contra de la investidura de Jordi Turull un dia abans que l’empresonessin, o la imposició del calendari dels divuit mesos cap a la DUI. Ningú no hauria d’oblidar aquestes, ni tantes altres gestes de la cúpula de la CUP contra la causa de la independència.

És per tot plegat que trobo que si ERC i JxCat continuen acoquinant-se i cedint davant la CUP —com insisteixen a fer alguns—, les probabilitats que el pròxim govern se’n surti s’aniran acostant a zero. Segon, que a mitjà termini s’han de plantejar com poden treure’s de sobre el jou asfixiant que els antisistema representen, el que passa per fer que els ciutadans que els voten obrin els ulls i vegin que votar la CUP és llançar-se pedres a la pròpia teulada.