Aparentment, ERC està aconseguint imposar la seva estratègia. Una part de l’independentisme sembla haver acceptat que el pacte-aliança amb Pedro Sánchez i el PSOE és ara per ara l’única via transitable. Que és el que hi ha, com diria aquell. Una altra part el rebutja amb energia i l’interpreta com una rendició. I, una tercera, senzillament, està desconcertada i/o fastiguejada, i ha decidit replegar-se. “Quan tingueu un pla —els ha dit aquesta gent a uns i als altres— doncs ja m’avisareu”.
A poc a poc, dic, la situació sembla decantar-se a favor d’una certa consolidació dels republicans. L’ambient regnant sembla indicar-ho, igual que les darreres enquestes publicades. Tant és així que alguns articulistes espanyolistes —que eufemísticament prefereixen autoanomenar-se “constitucionalistes”— ja han començat a albirar, confonent desig amb realitat, el retorn a la Catalunya espiritualment autonomista.
Aparentment, ERC està aconseguint imposar la seva estratègia. Una part de l’independentisme sembla haver acceptat que el pacte-aliança amb Pedro Sánchez i el PSOE és ara per ara l’única via transitable. Que és el que hi ha, com diria aquell. Una altra part el rebutja amb energia i l’interpreta com una rendició. I, una tercera, senzillament, està desconcertada i/o fastiguejada, i ha decidit replegar-se. “Quan tingueu un pla —els ha dit aquesta gent a uns i als altres— doncs ja m’avisareu”.
A poc a poc, dic, la situació sembla decantar-se a favor d’una certa consolidació dels republicans. L’ambient regnant sembla indicar-ho, igual que les darreres enquestes publicades. Tant és així que alguns articulistes espanyolistes —que eufemísticament prefereixen autoanomenar-se “constitucionalistes”— ja han començat a albirar, confonent desig amb realitat, el retorn a la Catalunya espiritualment autonomista.
Tanmateix, la realitat no sols és complexa, molt complexa, sinó absolutament dinàmica i incerta. I que aparentment ERC estigui dominant la partida no és necessàriament definitiu, no determina —almenys encara— el desenllaç final. Perquè, a pesar que a alguns no els ho pugui semblar, la posició d’ERC no sols és arriscada i, per tant, fràgil, sinó que aquest partit s’enfronta al gran desavantatge de no dependre només d’ell, sinó també de Sánchez i, més en general, de com evolucioni la convulsa política espanyola.
Ho hem vist en l’episodi, encara obert, de la llei de l’audiovisual i el català. ERC va donar llum verda als pressupostos de Sánchez i just després va descobrir, amb espant, que li havien aixecat la camisa. Li havien aixecat per ingenuïtat i poc rigor, però també perquè els socialistes del govern de Sánchez van planificar i van aconseguir engalipar-la. Literalment. Per fer-ho una mica més sagnant, val a dir que no és la primera vegada que Sánchez i la seva gent diuen una cosa o la firmen i després al·leguen que tot plegat va ser un malentès. És quelcom que comença a ser un hàbit.