“¿Qué tiene que hacer un estado, qué tiene que hacer un gobierno, cuando alguien vulnera la Constitución, cuando alguien declara la independencia, cuando alguien corta las vías públicas, realiza desórdenes públicos, cuando alguien está teniendo relaciones con dirigentes políticos de un país que está invadiendo Ucrania [Rússia]?”. D’aquesta manera, mitjançant una llarga pregunta retòrica, Margarita Robles, ministra de Defensa, justificava davant del Congrés de Diputats i la ciutadania l’espionatge del CNI a l’independentisme català. És la vegada que això s’ha admès més clarament. Robles no va saber-se controlar prou bé. Deu ser perquè, com a jutgessa que és, no està acostumada a les crítiques.

De la frase de dalt, l’única cosa més o menys certa és que es va declarar la independència, malgrat que sols va durar, i simbòlicament, uns segons. En la llista de víctimes no hi ha ningú acusat de desordres públics, ni de tallar vies públiques. Sobre parlar amb russos, no hi ha cap prova que fos amb un propòsit il·legítim. La ministra va apuntar al CNI i, per tant, a la seva directora, Paz Esteban, a qui ha deixat en una situació més que compromesa.

Però continuen sent infinitat, els interrogants. Entre les coses que caldrà saber (algun dia):

―Qui van ser els investigats? Van ser seixanta-cinc? Van ser molts més, com sembla raonable pensar?

―O les punxades van ser poques, només unes quantes, i, a més, es van fer sempre amb l’autorització del jutge del Tribunal Suprem encarregat d’aquesta funció, com han apuntat fonts del CNI a un diari?

―Què en sabia exactament Pedro Sánchez de l’assumpte?

―A més del CNI, hi va haver guàrdies civils o bé policies vinculats a les clavegueres de l’Estat espiant pel seu compte, com han apuntat també algunes informacions periodístiques?

―Les va fer totes o una part el CNI pel seu compte, obviant el magistrat? (Aquesta és, ara per ara i com es pot comprendre, la hipòtesi més dolenta des de tots els punts de vista.)

Podríem continuar.

Sigui com sigui, no serà fàcil trobar respostes a aquestes i altres incògnites, atès que les actuacions del CNI estan blindades legalment pel secret mitjançant un mecanisme circular i impenetrable.

El problema de Sánchez no és ni serà la gran pressió de la dreta o de l’opinió pública. El problema que té és estrictament parlamentari

Dir que, quan es posi en marxa i es reuneixi la comissió dels fons reservats del Congrés, se sabrà tot, com assegura Robles, és prendre el pèl a la gent. La directora del CNI no donarà resposta a la comissió sobre una operació concreta, com no s’ha fet mai. Dir que ho resoldrà el Defensor del Poble encara és fotre’s més de tots nosaltres.

El CatalanGate costarà el coll a la ministra Robles, com als anys noranta li va costar a Narcís Serra? Seria lògic. Val a dir que ella mateixa, amb la seva actitud fatxenda i provocadora, s’ha assenyalat/delatat.

I ja que som en la dimensió política de la qüestió, continuem per aquí. En el moment d’escriure aquest article, Pedro Sánchez el que prova ―al contrari que Robles― és de minimitzar l’impacte del conflicte. La principal acció seva que es coneix ha consistit a enviar a Barcelona el ministre de la Presidència i home de la seva confiança, Félix Bolaños, per apaivagar els independentistes catalans. A banda d’això, s’ha limitat a insistir que tot s’ha fet d’acord amb la llei.

Si, finalment, Robles ―molt estimada pels aparells de policies, jutges i militars― cau, no serà, per descomptat, perquè la dreta ni gran part de l’opinió pública espanyoles consideri que el que ha succeït és imperdonable des d’un punt de vista democràtic. No. A la dreta li sembla perfecte que s’hagi espiat l’independentisme. I pel que fa a l’opinió pública espanyola, a la majoria li sembla molt bé o bé el que ―suposadament― ha passat.

No, el problema de Sánchez no és ni serà la gran pressió de la dreta o de l’opinió pública. El problema que té és estrictament parlamentari. Si el que ofereix Sánchez no és suficient i els partits independentistes catalans i Bildu comencen a fer-li boicot al Congrés, el govern espanyol tindrà un problema, un problema gros, especialment perquè encara falta més d’un any i mig per esgotar la legislatura.

Veurem com se’n surt aquesta vegada Pedro Sánchez. Si, com li reclama Pere Aragonès, finalment entrega la testa impetuosa de Robles ―que un dia, com ha recordat el penebista Aitor Esteban, va ser una jutgessa progre―, si intenta salvar la situació fent dimitir només la directora del CNI o s’enfronta a la tempesta parlamentària que s’albira. Podria encara, també, anticipar les eleccions espanyoles.

La decisió dependrà, en bona part, de fins a quin punt les amenaces dels independentistes resultin creïbles. I recordem que, si un vol que siguin creïbles les seves amenaces, la primera condició és estar disposat a complir-les.