No és sols que la buscada (per part de l’independentisme) negociació amb el govern espanyol sigui, avui dia, inexistent, un mer ectoplasma. És que ni el govern de Pedro Sánchez ni encara menys els aparells de l’Estat no han cessat en els seus atacs a Catalunya, en les seves represàlies, després dels fets de l’octubre de 2017. I no em refereixo exclusivament a les qüestions penals, amb multitud de processos oberts encara, sinó també als atacs polítics dirigits a descalçar el poder autonòmic que encara preserva la Generalitat. A més dels partits, especialment els de la dreta i dreta extrema (PP, Vox, Ciutadans), cal subratllar, entre els qui més empenyen, la cúpula judicial espanyola.

El que dic és fàcil de comprovar repassant les pàgines dels diaris o parant atenció als informatius de la ràdio o la televisió. Així, ens trobem que, ahir mateix, compareixia Pedro Sánchez al Congrés per tractar de donar alguna explicació intel·ligible a l’espionatge de divuit (alguna font diu que en realitat són almenys uns vint-i-cinc) independentistes espiats pel CNI amb el més que discutible vistiplau d’un jutge del Suprem. Aquesta ràtzia va tenir lloc molt després de l’octubre de 2017, ja en temps de Sánchez. S’han acreditat moltíssimes més punxades telefòniques amb el programa Pegasus, però el CNI no se’n fa responsable, i ningú no sap realment qui ha sigut. Si deixem aquesta notícia, ensopeguem a continuació amb els esforços del govern català, el PSC i els comuns per provar de tapar l’esvoranc que la justícia espanyola ha fet en el sistema d’immersió lingüística. El Parlament català aprovarà una nova llei específica per tal d’evitar l’obligatorietat del 25 % de català a l’escola i també un decret llei. PP, Vox i Ciutadans l’han portat al Consell de Garanties per retardar-ne l’aprovació. Veurem si aquesta resposta servirà per a alguna cosa efectiva o resultarà només un braceig desesperat i inútil. Mentrestant, la llei de l’audiovisual, que és clau per al català, tirarà endavant gràcies al PP i amb el rebuig independentista.

Si encara tenim esma per continuar llegint o escoltant, sabrem que el Tribunal Suprem de cop i volta ha canviat de parer i ha acceptat revisar els indults als presos independentistes atenent a les impugnacions que han presentat PP, Vox i Ciutadans. La clau és que hi ha hagut canvis de magistrats al Suprem, i ara guanyen aquells que tenen —com la majoria— l’“¡A por ellos!” gravat en el cervell reptilià, és a dir, en aquella part profunda i fosca on habiten els instints, també els més negres.

El canvi del Suprem ha causat estupefacció, atès que la decisió és absolutament extraordinària. Cal recordar que, en l’escrit contra els indults del president del Suprem, Manuel Marchena, es llançava un atac furibund als independentistes, a qui els retreia no haver-se penedit —no s’aprecia, deia, “el más débil indicio de arrepentimiento”—, i es recordava insidiosament que alguns dels presos eren alhora dirigents de partits que donen suport a Sánchez.

Entre els personatges que més han celebrat la possibilitat que els presos puguin tornar a la presó hi ha Inés Arrimadas (“Ojalá pronto la victoria sea completa y anulemos esta maniobra impresentable del Gobierno de Sánchez”, teclejava a Twitter). Arrimadas, que ha viscut una colla d’anys a Catalunya, on va conèixer a qui és el seu marit i pare de les seves criatures, paga amb palades de niciesa i d’odi l’acollida que el país li va dispensar. Així, en sentir que Alberto Núñez Feijóo parlava davant del Cercle d’Economia de “nacionalidad” per referir-se a Catalunya, va córrer a reclamar canviar la Constitució per esborrar aquesta paraula i deixar-ho tot en meres “regions”. Es troba Arrimadas a un pas de fer com Vox i reclamar que, de passada, de la Constitució en desapareguin també les autonomies.

Tot plegat, com dèiem en començar, no és cap broma. Comença a passar, però probablement passarà molt més en el futur, Catalunya haurà d’emparar-se, tot reivindicant-la, en la Constitució espanyola a fi de provar de protegir-se davant l’ofensiva desencadenada. Una ofensiva que és de llarg abast i que té com a darrera meta l’anorreament de la llengua, la cultura i la identitat catalanes. Des d’aquesta perspectiva, diguem-ne històrica, l’embat espanyolista em temo que just acaba d’iniciar-se.