Acabada la moció de censura de Ramón Tamames, la sensació és semblant que abans de començar: d’aquí a un temps, bastant poc temps, no en quedarà res, d’aquest moment estrambòtic, d’aquesta performance surrealista. Esdevindrà una curiositat, una anècdota, una més, en la història política espanyola. Però, i a curt termini? Qui prodest?, a qui beneficia, si és que beneficia algú, l’espectacle extravagant i més aviat trist que acabem de contemplar? Anem a pams i repassem els principals protagonistes: Vox, PP i el govern del PSOE i Unidas Podemos.

Pel que fa a Santiago Abascal i Vox, que són els que van muntar aquest tinglado, diria que no en trauran gran cosa. Més aviat sembla que van recórrer a una moció de censura —el que hem vist se’n diu així, però és una flagrant desvirtuació, una fraudulència, del que haurien de ser les mocions de censura— simplement per provar de trencar la tendència a anar-se fent petits. Per recuperar la iniciativa davant el PP d’Alberto Núñez Feijóo, que els ha anat arraconant. Per desesperació. La meva impressió és que les pors de molts dins de Vox davant la moció de censura era justificada i que la pallassada —amb el respecte que mereix el senyor Tamames— no els ajudarà gaire, per no dir gens.

I el PP? En la mesura que l’estratagema de la ultradreta no ha funcionat, a ells els hi ha anat millor del que els podia anar. Els de Núñez Feijóo han evitat votar ‘no’, com va fer el PP de Pablo Casado en l’anterior moció de censura de Vox. Sembla que Feijóo —que es va equivocar en no ser present al Congrés— va pensar que una abstenció era la posició més defensiva davant l’atac contra el PP que, de fet, era la moció de censura. A més —i aquesta és una segona raó que segur que va pesar—, no votar en contra, no mostrar rebuig, és la manera de no contrariar la cúpula de Vox i —sobretot— aquells electors que de Vox estan tornant cap a la casa mare, és a dir, el PP.

Quant al govern espanyol, Pedro Sánchez va fer el que ha fet manta vegada. No va contestar a Tamames —a qui va procurar tractar respectuosament— i es va dedicar a engiponar un discurs llarg i complaent amb l’executiu i, per tant, amb ell mateix. Ell no perd mai l’oportunitat de fer-ho. A bodes em convides, doncs. Més interès va tenir la intervenció de Yolanda Díaz, la vicepresidenta, que va ser protagonista per obra i gràcia, i intenció política, de Sánchez. Díaz va ser més aspra amb el vell professor. Va aprofitar l’avinentesa per lluir-se i, d’alguna manera, reforçar la seva posició com a futura candidata a l’esquerra del PSOE. Yolanda Díaz és, sens dubte, el millor del que disposa aquesta àrea ideològica per fer de cap de cartell. El problema és que, d’una banda, va tard —les eleccions espanyoles seran abans d’acabar l’any— i, de l’altra, que les baralles amenacen d’avortar el seu projecte abans pràcticament de començar a caminar. Díaz presentarà el seu projecte —Sumar— el pròxim dia 2 a Madrid. El que va passar al Congrés va ser, doncs, una mena de preestrena.

L’únic que hi ha guanyat clarament i sense discussió amb el moment berlanguià viscut al Congrés és, sens dubte, el seu protagonista, Ramón Tamames. Als seus quasi noranta anys l’antic comunista ha aconseguit tenir —ell n’està convençut— el seu moment de glòria, potser el més important de la seva vida. Tant li fa que fos un discurs a mig camí entre l’aula i el casinet, amb alguns errors evidents. No han estat els quinze minuts de fama dels que parlava Warhol, sinó dos dies sencers, dos dies complets sent protagonista. El narcisisme es manté en aquest pobre home com si no haguessin passat dècades i dècades. Potser és ara més vanitós encara que quan era algú realment respectat. L’home s’ha volgut concedir un darrer caprici, un darrer gust, i gran. No s’ha pogut aguantar. No ha pogut deixar passar aquest últim ego trip (un viatge viciós a l’ego; actuar per sentir-se important). Tal com va declarar pomposament —i tot evidenciant que està segur de ser encara algú a qui cal escoltar—, ell el que volia és dirigir-se “als quaranta-set milions d’espanyols”. I, afegiria, que la tele ho retransmetés tot en directe. En fi, deixem-ho estar. Tenia en això tota la raó el líder del PP quan va dir que, si fos son pare, no li hagués deixat fer aital paperot. Jo, al meu, tampoc.