Llegeixo, com sempre, amb atenció l’article que firma a ElNacional.cat l’advocat i escriptor Jordi Cabré. En aquest text concret, intitulat “Aparcar la independència”, esmenta el professor Mas-Colell i en destaca una seva afirmació (“la independència és impossible perquè Europa no ho vol”). A continuació, Cabré enuncia amb contundència: “Em sembla una afirmació [la de Mas-Colell], a banda de falsa, immoral. Per què immoral? Immoral perquè la vam tenir als dits. Perquè ja sabem com es fa, però no vam gosar agafar-la”. Hi insistirà més d’un cop després, per exemple quan assenyala “Vam demostrar que era possible. I vam demostrar com es fa”.

La posició del benvolgut Jordi Cabré mereix que ens hi aturem, ja que és compartida, diria, per un nombre considerable de persones dins l’independentisme. La principal discrepància, al meu entendre, és senzilla d’enunciar: no la vam tenir als dits, ni tan sols ho vam tenir a prop. Tot al contrari. Si una cosa va quedar demostrada el 2017 va ser que, malgrat que l’Estat va cometre algunes equivocacions gruixudes, Catalunya no va tenir en cap moment una mínima possibilitat d’atènyer la independència. Les raons són múltiples i no hi ha espai aquí per a detallar-les. Penso que Mas-Colell té raó quan es refereix a la voluntat de la gran majoria d’estats europeus. Tanmateix, el factor europeu o l’estat d’opinió internacional no crec que siguin el més rellevant, el primer element a considerar. Per dir-ho molt succintament, el gran problema era, i continua sent, la desigual relació de forces entre l’independentisme i l’estat espanyol.

Considero que, justament, això és el que va quedar clar, claríssim, el 2017, i no pas que ho tinguéssim a tocar o que els catalans no gosessin agafar la independència. Encara més allunyat de la realitat dels fets és creure que “ja sabem com es fa”. Ni sabem com es fa —més aviat sabem el que no s’ha de fer—, ni tampoc podem dir que Catalunya es va aproximar a la independència. Que n’estàvem lluny ho sabien perfectament els nostres polítics, Carles Puigdemont, en primer lloc, puix que va decidir suspendre la declaració d’independència i ni li va passar pel cap provar d’implementar-la. Al contrari, els principals protagonistes es van limitar a decidir com afrontarien les conseqüències del que havia ocorregut, si marxant a l’estranger o sotmetent-se al judici al qual els sotmetria la justícia espanyola.

Aquí potser cal fer un recordatori. Des de força abans, els més destacats actors independentistes havien acordat que en cap cas cridarien la gent a l’enfrontament violent amb les forces policials espanyoles (Policia Nacional i Guàrdia Civil). I encara menys amb l’exèrcit (que, si hagués estat necessari, hauria intervingut, no en tinguin cap dubte). No sé si, sense dir-ho explícitament, Jordi Cabré ens està parlant d’això. Com que no ho sé, no m’entretindré en aquest assumpte.

Finalment: és impossible la independència? L’únic que jo els puc dir —i no pas perquè cregui immoral titllar la independència d’impossible— és que no ho sé. El que penso, ara com abans, és que és un objectiu legítim i desitjable. I pel qual cal continuar treballant. El problema no és si és possible o impossible —qui el coneix el futur?—, sinó com s’hi arriba i, especialment, quin és el preu que cal pagar en cada moment històric concret. Els costos de tota mena. I si alguna cosa va quedar demostrada l’octubre de 2017, no és si la independència és possible o impossible, sinó que l’Estat espanyol està, aleshores com també avui, disposat a qualsevol cosa —i ‘qualsevol cosa’ vol dir exactament qualsevol cosa— per impedir-la.