Dedicar-se a ensenyar és una de les millors coses que es poden fer a la vida, a desgrat de les dificultats, les amargors i els entrebancs. Ensenyar és obrir finestres, és mostrar a algú altre les meravelles que existeixen més enllà. És acompanyar, i empènyer quan cal, perquè arribi més lluny d’on hauria arribat tot sol. És ajudar a impugnar els límits i a vèncer la desgana i la mandra. Ensenyar és també una labor incerta, perquè és com escampar llavors sobre la terra. Algunes brotaran esplèndides, altres creixeran diferents de com ens pensàvem, altres ho faran molt més tard i encara unes altres donaran un resultat poc apreciable. És quelcom, per tant, que té a veure amb l’esperança i amb una certa fe, i que, com tantes altres qüestions, depèn en bona part de circumstàncies que no controlem.

Fer llegir i ensenyar a llegir és, continua sent, en el centre, en el moll, de tot això. Llegir, a diferència de les imatges de les pantalles omnipresents, no ens mostra res, sinó que ens obliga a imaginar-ho. Com ens va explicar Neil Postman, llegir és abstracció, és creativitat, és accedir a dimensions distintes i fascinants. Llegir és també memòria, i la memòria és bona. Perquè no tot a la vida és saber fer. Sense memòria, sense retenir informacions concretes, no podem relacionar unes coses amb unes altres. Ens manquen els mapes que ens permetran situar-nos, adquirir més coneixements i donar-los sentit. Treballar la memòria a vegades és agradable i a vegades, sí, requereix esforç i persistència. En contra del que semblen creure alguns, per aprendre, per saber coses, cal sacrifici. A vegades aprendre no és divertit; el saber no te’l regalen. Ensenyar també és fer entendre que l’esforç d’aprendre paga la pena.

Llegir també és conèixer-nos. La lectura ens diu qui som. El cànon, allò que cal llegir pel que fa a una determinada tradició, serveix justament perquè entenguem que som part de quelcom més gran que nosaltres, de quelcom ric i que ens explica. Ens descobreix que nosaltres som fills dels que ens han precedit. El cànon, una llista tan discutible com es vulgui, ens mostra, a través d’obres excel·lents, què és el que hi ha darrere nostre.

Ve tot això a tomb de la supressió, impulsada per la conselleria d’Educació catalana, de les lectures obligatòries de cara a la selectivitat. Han estat molts els mestres i els professors, els experts, els intel·lectuals i la gent de la cultura, que s’han posat les mans al cap. Que s’han indignat i han denunciat les conseqüències nefastes de la decisió, així com el missatge corrosiu que amb ella s’envia als joves.

Hi estic d’acord. Però al que s’ha dit en contra d’eliminar tota lectura examinable a les proves d’accés a la universitat (PAU) hi faria un matís, hi afegiria una precisió. Suprimir les lectures no sols causarà efectes negatius. És que aquesta decisió és el resultat, el colofó i l’epíleg d’un procés que ens ha anat portant tossudament, any rere any, a un empitjorament sensible, a una erosió manifesta, del nostre sistema d’ensenyament públic. La meva percepció és, doncs, que, com els resultats de les proves PISA, decisions com la citada són una prova del fracàs, i no fan altra cosa que evidenciar una actitud resignada, derrotista, davant d’un problema que fa massa anys que arrosseguem.

Dir als estudiants –i als ensenyants– d’escoles i instituts que no cal haver llegit ni un sol llibre per poder entrar a la universitat és desastrós. I explica, per exemple, per què fa quinze o vint anys per als universitaris un llibre gruixut –un “totxo”– era aquell que superava les 250 o 300 planes, mentre que ara els “totxos” ja són els llibres de 150. O per què als futurs graduats els costa tant entendre què diu qualsevol article d’opinió. Pel que fa a escriure, a escriure correctament, tot apunta que aviat s’haurà convertit en una raresa, en una habilitat gairebé exòtica.

Els motius d’aquest naufragi són variats. El papanatisme tecnofílic, les metodologies modernes i mal aplicades, el menyspreu per la memòria, el vici de carregar escoles i instituts amb tota mena de responsabilitats i deures que no els corresponen, la manca de recursos i personal, la poca preparació i vocació d’alguns mestres i professors, la mala organització de molts centres, la complicació social en determinats barris, la fòbia a exercir l’autoritat, el vici de la sobreprotecció, etcètera. També, esclar i absolutament clau, l’escàs criteri, talent i determinació de molts dels responsables implicats. Que l’ensenyament a Catalunya hagi arribat al punt dramàtic, funest, a què ha arribat ens hauria d’interpel·lar com a país. I avergonyir als que no han sabut o volgut corregir-ho.