El ministre de Política Territorial i Memòria Democràtica, Ángel Víctor Torres, lliurava dimecres a Madrid un diploma a les germanes de Salvador Puig Antich, en què el govern espanyol declara que el consell de guerra franquista que el va condemnar va ser il·legal i il·legítim, i li donava la consideració de víctima. A l’acte, l’únic representant electe present era un diputat d’ERC, partit que ha treballat llargament per aconseguir alguna mena de reparació. Com se sap, Puig Antich va ser executat el març del 1974, ara fa cinquanta anys, en el que va ser una revenja de la dictadura per l’atemptat contra Carrero Blanco. Puig Antich, de 26 anys, va ser el darrer executat amb el salvatge i dolorosíssim mètode del garrot vil. Cal agrair el gest del ministre que, sens dubte, reconforta la família Puig Antich. Val més això que res. Tanmateix, el Tribunal Suprem continua negant-se a revisar el judici de Puig Antich i l’estat espanyol tampoc no ha demanat perdó per aquell fet ignominiós, malgrat les peticions d’entitats i partits.

El mateix dia, aquest dimecres, al Parlament es va parlar de Lluís Companys. Allà, el PSC va rebutjar donar suport a una declaració que reclamava que l’Estat demanés perdó pel seu afusellament, fa 84 anys. Es va abstenir, mentre el PP i Vox la rebutjaven. La posició socialista, juntament amb el ‘no’ de PP i Vox, va impedir que el text fos llegit en el ple. El PSC, en aquest cas, i un cop més, es va arrenglerar amb el PSOE. Els socialistes catalans, sota la direcció del president Illa, eviten sistemàticament qualsevol pronunciament o acció que pugui incomodar el govern de Sánchez.

A diferència d’altres països, Espanya no demana mai perdó. Ni per les barbaritats de fa cinquanta anys ni per les que en fa cinc-cents. Això sí: mentre la dreta i l’extrema dreta molt sovint blanquegen aquestes barbaritats amb tota la barra, al PSOE tot plegat l’incomoda més. L’altre dia, en una entrevista a RAC1, el ministre d’Exteriors, José Manuel Albares, provava de justificar que el rei d’Espanya rebutgi demanar perdó per les atrocitats comeses pels conquistadors, tal com vol Mèxic. El ministre feia servir, amb una evident voluntat de fugir d’estudi, el peculiar argument següent: “Yo creo que no hay que juzgar con ojos del presente lo que ocurrió hace cinco siglos. Cada cual es un hombre de su tiempo y el Gobierno de España somos hombres y mujeres de nuestro tiempo”.

Que el govern d’Espanya digui que no es pot jutjar amb els ulls del present fa riure, ja que és equivalent a dir que res no es pot jutjar. Perquè només podem mirar el passat des del present estant. Pel que es veu, el PSC i el govern espanyol creuen que, com que són “hombres y mujeres de nuestro tiempo”, no cal demanar perdó per la colonització ni tampoc per l’assassinat de Puig Antich, i en comptes d’això entreguen un diploma als familiars en un acte gairebé privat. Pitjor o molt pitjor, però, és la dreta i la ultradreta espanyola. Tant si parlem del franquisme com de la conquesta d’Amèrica. Un exemple, també de fa uns dies: en la clausura del campus FAES —la fundació que presideix Aznar—, Alberto Núñez Feijóo va assegurar que el fet que el president sortint de Mèxic, López Obrador, i la presidenta actual, Claudia Sheinbaum, hagin reclamat a Felip VI que, en nom d’Espanya, demani perdó, constitueix “una provocació inacceptable”. Feijóo, que dintre del PP és considerat dels moderats, no es va quedar aquí. En el mateix acte, va anunciar que enviarà a la presidenta mexicana el llibre Nada por lo que pedir perdón, d’un tal Marcelo Gullo, en què es ve a dir que els llatinoamericans haurien d’estar agraïts d’haver estat colonitzats pels espanyols i per totes les coses bones que la conquesta els va donar. Això sí que és una provocació. La dreta a vegades nega el passat, a vegades el maquilla. Sigui quan parlen del judici de Puig Antich, quan avaluen la colonització espanyola d’Amèrica o quan revisen la història per assegurar que Franco i la resta van fer santament organitzant el cop d’estat de 1936, perquè d’aquesta manera van salvar Espanya de la violència i la revolució comunista.

Com un grup es relaciona amb el seu passat no és una anècdota, ni tampoc no és un fet que incumbeixi només historiadors i lletraferits. La memòria col·lectiva és, com se sap, un instrument de poder. Qui és capaç d’imposar la seva versió del passat té molt de guanyat a l’hora de controlar el present. Més enllà d’aquesta qüestió, evident i que han constatat tots els que s’han ocupat de la qüestió, començant per l’italià Enzo Traverso, hi ha una altra dimensió a la qual, trobo, a voltes no es presta prou esment. És la següent: la nostra relació amb el passat, o la de qui sigui, revela molt sobre com és el nostre present. Sobre com som. Sobre qui som. Tal com ha assenyalat Vicenç Villatoro en un article recent, totes les comunitats del món tenen en el seu passat episodis foscos i vergonyosos, moralment inacceptables. La diferència rau en si decideix trencar amb aquest passat, sovint avergonyint-se’n o, en canvi, prefereix negar-lo o normalitzar-lo.

La manera com Espanya es relaciona amb el seu passat ens il·lustra, doncs, sobre com és l’Espanya del present. Parafrasejant Albares, podríem dir que, la forma com jutgen el passat és un mirall de com són els “hombres y mujeres de nuestro tiempo”. Que al PSOE encara l’engavanyi, l’anguniegi tant, trencar amb la dictadura és, sens dubte, un símptoma. I revela que mentalment els socialistes continuen sent presoners d’aquell pacte de la Transició que va blindar els franquistes i va legitimar la monarquia borbònica rescatada per Franco.