Acabem de superar el setè aniversari del referèndum de l’1-O i davant d’això hem pogut observar reaccions de tota mena. Des dels que el reivindiquen com una fita històrica, com una cosa viva, fins i tot vigent, fins als que no n’han fet cap esment, segurament per afavorir-ne l’oblit. O perquè el consideren un esdeveniment tan desgraciat i malèfic que prefereixen menystenir-lo. En el record de persones com jo, l’1-O és sobretot un dia lluminós, un moment que vam viure amb una il·lusió i esperança immenses, malgrat els núvols, carregats i molt foscos, que vèiem en l’horitzó, a pesar que sabíem que el més segur —molt més que segur— era que l’independentisme acabés fracassant en el seu intent, i que l’Estat ni tan sols es plantejaria negociar. (De fet, l’Estat finalment no es va avenir a negociar ni la capitulació independentista).
Molts sabien, aquell 1 d’octubre, i el 3, el dia de la gran aturada, que l’independentisme estava atrapat, en una mena de carreró sense sortida. Una altra cosa és que, enduts per aquella esperança i il·lusió immenses, no volguessin adonar-se que difícilment ens en sortiríem. Això, tot i que el govern de Mariano Rajoy havia comès l’enorme error de colpejar salvatgement els ciutadans que havien anat a votar. El dia 3 es va produir també el discurs del rei, un discurs en què es va saltar el seu deure constitucional (l’article 56 estableix que la corona “arbitra i modera el funcionament regular de les institucions”), tot llançant un agressiu missatge contra els independentistes. Els cops de la policia i el discurs de Felip VI van propiciar una finestra d’oportunitat, que, al meu entendre, no es va saber aprofitar. Una cosa i l’altra obrien la porta perquè el president Carles Puigdemont fes un moviment que, a més de desconcertar l’Estat, hauria pogut allargar la partida o tenyir-la d’un color diferent. Em refereixo a convocar eleccions, per exemple, el dia 4, l’endemà del discurs reial. Sigui com sigui, accepto que resulta fàcil analitzar i donar consells a pilota passada, amb la perspectiva que dona el temps. La partida, tanmateix, estava perduda. Ho estava perquè els líders del procés —a parer meu, encertadament— havien renunciat des del principi a fer res que pogués conduir a la violència als carrers i al vessament de sang. L’estat espanyol, contràriament, estava preparat per fer servir tota la seva força i tots els seus recursos per impedir la independència de Catalunya.
Si el carreró no tenia sortida, com és que es va organitzar i dur a terme el referèndum? De quina manera el procés, nascut el 2010 —o abans—, va conduir l’independentisme fins a l’1-O? Sobre això se n’han fet milers d’anàlisis. La meva conclusió és que es va tractar d’un moviment que va anar creixent en la societat i al qual els polítics i els partits aviat s’hi van afegir amb energia. La interacció, la retroalimentació, entre societat i política, és el que accelera i acaba de donar la plena embranzida al procés. Arriba un moment en què la inèrcia esdevé imparable. Tant és així que, si qualsevol polític independentista hagués alertat —imaginem-ho— que Catalunya s’estava ficant en una situació molt complicada, com així era, hauria estat esclafat per aquesta mateixa inèrcia.
La llum de l’1-O es va extingir amb l’aplicació de l’article 155 i d’un càstig i una repressió extensius. Les conseqüències de tot plegat, una enorme frustració, una anguniosa ressaca i una pesant sensació d’esgotament, les vivim encara. A aquest desinflament i també a l’enuig justificat hi han contribuït molts dels màxims responsables independentistes amb el seu comportament d’aleshores ençà. Cal fer notar que aquesta part, l’actuació dels líders independentistes, no és culpa de l’Estat i tampoc no era inevitable. Tots ells ho haurien pogut fer millor. De fet, molt millor.
A la vista de tot plegat, s’escau preguntar-nos si cal celebrar l’1-O o no. Des del meu punt de vista, és estèril, fins i tot contraproduent, deixar-nos paralitzar per la nostàlgia. La nau independentista no pot quedar encallada, cal que continuï navegant, buscant sempre el vent que permeti avançar. Vol dir això que s’ha de renegar i maleir l’1-O? De cap manera. L’independentisme no pot caure en el derrotisme, ni en l’abandó. A més, com deia més amunt, aquell dia va ser un dia lluminós, un dia d’il·lusió i esperança. Un dia que molts i molts catalans guardaran per sempre en la seva memòria i el seu cor. Trobo que els que creiem en Catalunya i en la llibertat hem de celebrar l’1-O, perquè, malgrat tot, aquell dia va ser un dia joiós.
L’independentisme es troba avui en un mal moment, certament. Cansat, decebut, dividit. Però no acabat ni en extinció, com diuen i volen alguns. Els reptes, els deures que té avui són superar aquest estat anímic actual i persistir. Persistir vol dir mirar endavant amb realisme. Per fer-ho, l’independentisme, òbviament, ha d’avaluar molt acuradament el que ha passat. I aprendre’n. De fet, l’independentisme sap avui moltes coses que abans no va voler o no va saber considerar en la seva exacta magnitud. La duresa de la reacció de l’Estat n’és una. I una altra en són els perímetres del comportament internacional, molt específicament d’Europa. Ha de persistir, aprendre —per millorar, per actuar amb més intel·ligència— i treballar. Treballar molt i amb disciplina. Que no sigui que el dia que Catalunya tingui una oportunitat resti atrapada encara en la nostàlgia o sigui tan feble i es trobi tan confús que no sàpiga què fer.