La destral de Puigdemont

La reordenació de l’anomenat espai postconvergent es materialitzarà a cops de destral. Carles Puigdemont està aplicant el “amb mi o contra mi”. No és la primera vegada. Ha esdevingut impossible la convivència entre dues maneres de veure les coses. Després de pressionar per terra, mar i aire, va decapitar Marta Pascal i altres dirigents per haver fet fora Mariano Rajoy de la Moncloa donant suport a la moció de censura. Puigdemont —per raons que costen d’entendre— preferia que el PP continués governant. Una mostra de l’estil que gasten alguns puigdemontistes, i em sap molt greu dir-ho, és la piulada amb … Continuar llegint

“Principi de realitat” significa voler guanyar

Si el despullem dels seus aspectes menys honorables —enveges, rancors, partidisme, mediocritat, etcètera—, el conflicte que travessa el sobiranisme i l’independentisme català, i que el bloqueja i el duu a la confusió i l’esterilitat, es pot resumir, de forma reduccionista però clara, com la tensió entre realistes i idealistes. Aquests noms o etiquetes, però, resulten enganyosos, en la mesura que no acaben de capturar amb la precisió suficient allò que en essència defineix les posicions. Una altra manera de provar de fer-ne una caracterització és situant el “principi de realitat” en el centre, com l’element que permeti distingir nítidament entre … Continuar llegint

El pop i la guerra del virus contra Sánchez

Provarem de contar aquesta història de la forma més clara possible i descrivint el quadre complet, fet que implica no poder endinsar-nos en el detall. Existeixen a Espanya grups de poder convençuts que han de dirigir i controlar el país, almenys en darrera instància. Els seus orígens familiars i de classe es remunten en no pocs casos al franquisme. Els ideològics, culturals i de mentalitat, més enrere fins i tot. La Transició, fonamentada en una sèrie de pactes tan operatius com injustos, no sols no els va escombrar del poder, sinó que els va garantir, a més de la impunitat, … Continuar llegint

El sentit del deure (?) de Dolors Sabater

Com suposo que molta altra gent, encara no m’he refet completament del penós espectacle de Badalona. No soc veí de la ciutat i, d’altra banda, tampoc no desitjaria endinsar-me gaire en el detall i l’anècdota. Tanmateix, del que ha ocorregut a la quarta ciutat del país se’n poden treure, em sembla, algunes conclusions i, fins i tot, potser algunes ensenyances de caràcter general. Parteixo de la premissa que el PSC, que ja va utilitzar primer la punyalada i després el xantatge per fer Àlex Pastor alcalde, aquesta vegada va voler tornar a jugar fort. Al PSC, la germanor entre les … Continuar llegint

Sánchez i tots plegats, en mans de la gent

S’ha subratllat poc, diria, l’estil manifestament populista que ha adoptat Pedro Sánchez en les seves compareixences públiques al llarg d’aquesta horrible crisi de la Covid-19. El to impostat, les frases extremadament simples, les repeticions dels subratllats, la sintaxi de rondalla, etcètera. O algunes decisions concretes, com ara la sortida de la canalla (després dels precs sobreactuats d’Ada Colau). Cal sumar a tot plegat la informació incompleta, les contradiccions, la confusió, les precipitacions i les rectificacions. Tant és així, que resulta complicat atendre a les llargues explicacions de Sánchez sense sentir-se ofès. Resulta complicat no arribar a la conclusió que el … Continuar llegint

La Covid-19 posa (de nou) Espanya davant del mirall

La crisi del coronavirus, que continua assolant el planeta, ens ha recordat, entre tantes altres coses, que els estats, tots els estats, tenen instints. Ho hem vist a Europa, on s’han replegat sobre si mateixos, espantats. Com el cargol que contreu les banyes i s’amaga dins la closca. La seva primera reacció va ser mirar de salvar-se ells primer, i posar molt en segon pla els somnis humanistes d’una Europa unida. En l’extrem, Hongria, on Viktor Orbán ha aprofitat la Covid-19 per transmutar-se en un cabdill amb poders gairebé absoluts. En moments dramàtics, quan l’amenaça es fa esgarrifosament real, els … Continuar llegint

Vida i mort a la zona zero

Infermera de molta experiència, casada i amb fills ja adults, d’un hospital públic català, un hospital d’entre els primers i més colpejats pel brot de la malaltia. A la nostra infermera l’anomenarem Carme, tot i que no és el seu nom de veritat. El que narra la Carme és real, viscut en primeríssima persona, i pot donar una idea —a desgrat que cada centre és diferent— del que està passant avui als nostres hospitals, la zona zero de la pandèmia. Els primers dies, rememora la Carme, van ser un caos, una bogeria. Un infern. Era el mes de març. Anava … Continuar llegint

Ser radicals o pensar en l’economia?

La discussió sobre les mesures a prendre acompanyant la declaració de l’estat d’alarma va allargar-se molt en el si del Consell de Ministres. Simplificant, i amb la informació de què disposem, es pot afirmar que en aquella reunió de fa uns dies es van enfrontar bàsicament dos pols o bàndols amb visions diferents sobre com actuar. En el primer, les ministres Nadia Calviño, responsable d’Economia, i María Jesús Montero, d’Hisenda, ambdues del PSOE. En l’altre, Pablo Iglesias i els seus companys de Podemos. El bàndol de Calviño i Montero provava de preservar tant com es pogués l’economia, per la via … Continuar llegint

La monarquia, la dreta espanyola i Franco

És massa curt aquest article per repassar la vida de Joan Carles I, amb totes les seves vicissituds, incloses les més fosques, que no són poques. Em limitaré, per tant, a provar de caracteritzar el decantament que la monarquia espanyola ha anat mostrant al llarg dels anys, fins a quedar identificada no sols amb un sistema, el nascut l’any 1978, profundament en crisi, sinó també i sobretot amb les forces de la dreta espanyolista, avui PP, Vox i Ciutadans. Com se sap, els pares de la Constitució, recollint el desig de Franco i el franquisme, van incorporar Joan Carles I … Continuar llegint

Sánchez s’esforça a tenir ERC contenta

Per què Pedro Sánchez s’asseurà a la taula de negociació amb el Govern de Catalunya? Crec que és important, des de la part catalana, fer-se aquesta pregunta. És important posar-se en el lloc de l’altre, tenir empatia. De fet, s’ha dit i repetit que un dels molts errors que ha comès l’independentisme és no haver sabut fer aquest exercici bàsic d’alteritat. Cal saber com veu ―i sent― l’altre per poder prendre decisions, per poder actuar nosaltres més encertadament, la qual cosa vol dir de la forma que més ens acosti als nostres objectius. Tornem ara a la pregunta: per què … Continuar llegint