Jordi Sànchez deixa Junts sense endreçar

Més clar, l’aigua. Jordi Sànchez va demanar unitat a Junts per Catalunya perquè la força política impulsada i presidida per Carles Puigdemont li manca justament d’unitat. No repetirà com a secretari general, perquè no l’ha aconseguit la unitat ni tampoc l’aconseguiria encara que continués al capdavant de JxCat. La crida a la unitat que va fer Sànchez el dissabte 2 d’abril a Alcarràs -el poble que dona nom a la darrera i aclamada pel·lícula de Carla Simón- pot ser entesa com l’últim intent del seu secretari general per convertir d’una vegada Junts en un partit que s’assembli al que s’entén … Continuar llegint

La mala imagen de los maestros

Cuando el ‘conseller’ Josep Gonzàlez Cambray anunció que el próximo curso las clases van a comenzar unos días antes, la reacción de los maestros -en realidad de los sindicatos del ramo, con la USTEC, mayoritario- fue furibunda, muy airada. El anuncio sorpresivo del Govern dio lugar a un enfrentamiento como pocas veces se ha visto. Los sindicatos, y con ellos los maestros, se equivocaron tremendamente si el motivo de su enojo, y del choque y las jornadas de huelga, no es tener que empezar a dar clases antes en septiembre. ¿Por qué se equivocaron? Porque al responder tan duramente al … Continuar llegint

Rufián, contra els “senyorets que es creien James Bond”

Vaig escoltar atentament les paraules pronunciades per Gabriel Rufián a propòsit de les informacions publicades sobre una sèrie de reunions entre el cap de l’oficina de Carles Puigdemont, Josep Lluís Alay, i diverses personalitats russes. També el mateix Puigdemont ―que ho ha desmentit― hi apareix com a protagonista d’alguna d’aquestes trobades. Deia que vaig escoltar atentament, dimarts, les declaracions fetes per Rufián. El republicà pronuncia una frase que ja s’ha fet famosa: “Són senyorets que es passejaven per Europa reunint-se amb la gent equivocada perquè així durant una estona es pensaven que eren James Bond”. La porta apresa de casa … Continuar llegint

Feijóo no puede fallar

En el congreso de verano de 2018 estuvo a punto de competir por la sucesión de Mariano Rajoy al frente del PP. Al final no lo hizo. Del embate, que protagonizaron sobre todo las archienemigas Soraya Sáenz de Santamaría y María Dolores de Cospedal, acabó saliendo vencedor el tercero en discordia: Pablo Casado. Alberto Núñez Feijóo escogió permanecer en Galicia, observando desde la distancia. Había preparado un discurso anunciando su candidatura a liderar el PP y otro renunciando. Acabó leyendo el segundo, el que decía que lo prioritario era Galicia y su familia. Esta vez todo ha sido distinto. No … Continuar llegint

Les armes i el pacifisme immoral

El ventall d’excuses, a vegades infantils, sempre cíniques, per rebutjar l’enviament d’armes als ucraïnesos és ampli. I abunden entre alguns conspicus representants de l’esquerra. De l’esquerra catalana i de l’esquerra espanyola. S’escuden els suposats pacifistes rere el lema “No a la guerra!”. Un lema que és una carbassa buida, un lema que iguala l’agressor i l’agredit, aquell a qui estan ferint, mutilant i matant amb els seus botxins. El “no a la guerra” ha portat determinats responsables polítics (Ione Belarra, Irene Montero, Pablo Echenique, Javier Sánchez Serna, Mireia Boya, Albert Botran, David Cid, Gabriel Rufián, etcètera) al no a l’enviament … Continuar llegint

A Junts hi cal disciplina

Hi ha un valor del qual es parla poc però que és imprescindible en política i en moltíssimes altres coses de la vida: disciplina. Segur que a molts de vostès aquesta paraula els deu sonar antiga, potser tan antiga com, per exemple, la paraula honor. I tal vegada un valor superat. Però no ho és en absolut. Tot un projecte polític, encara més si és un projecte polític de canvi ―com evidentment ho és l’independentisme―, necessita disciplina; això és, un conjunt de regles que en facin possible el funcionament i garanteixin que tota l’organització actua alhora i en el mateix … Continuar llegint

Dues estratègies i cap de bona

Fa dies que Laura Borràs viu en estat d’agitació. Si primer va ser l’escàndol de les anomenades llicències per edat –desenes de funcionaris del Parlament que cobraven sense treballar–, a continuació va arribar l’esclat del cas Juvillà: després de reprotxar repetidament al seu antecessor republicà Roger Torrent no haver-se immolat per defensar l’escó de Quim Torra, després d’haver dit mil vegades –per exemple, en el seu solemne discurs d’investidura com a presidenta– que ella no cediria mai dels mais, doncs Borràs va acabar actuant com Torrent. Borràs va dir que faria una cosa i, de fet, va fer la contrària. … Continuar llegint

La España mitológica de Belloch

Se ha jubilado a los 72 años Juan Alberto Belloch. No estamos hablando de un actor secundario de la política española. Belloch fue, entre 1993 y 1996, ‘superministro’ de Felipe González, esto es, titular a la vez de Justicia e Interior. González, asediado por aquel entonces por el escándalo de los GAL y múltiples casos de corrupción, fichó a los jueces Belloch y Garzón para tratar de blanquear su maltrecha imagen. Garzón duraría poco al lado de González. No fue así en el caso de Belloch, que se fue del gobierno cuando, finalmente, Aznar consiguió la Moncloa. Más tarde, el … Continuar llegint

Cas Juvillà: serrar les dents, ser pragmàtics, calcular el futur

Observem aquests dies com Laura Borràs, presidenta del Parlament, gesticula aparatosament davant l’ordre de la Junta Electoral Central (JEC) perquè Pau Juvillà, de la CUP, deixi el seu escó. El motiu s’assembla força al que va expulsar Quim Torra de la política. Si aleshores parlàvem d’una pancarta, ara parlem d’uns llaços penjats a les finestres del despatx dels cupaires a l’Ajuntament de Lleida quan Juvillà n’era regidor. Tot i que Borràs voldria ser com a mínim Joana d’Arc, el cert és que ella no sortirà gaire millor parada d’aquest envit que el seu predecessor republicà ―i a qui no s’ha … Continuar llegint

La corrosiva martingala del Parlament

El escándalo del Parlament, con unas cuantas decenas de funcionarios cobrando sin trabajar, resulta absolutamente corrosivo y contribuye a acrecentar un poco más la enorme desconfianza, el desprecio incluso, que los ciudadanos sienten por los políticos y la política. El caso es absolutamente corrosivo porque es muy sencillo de entender y puede explicarse con muy pocas palabras. Es imposible emborronar la comprensión de lo sucedido a base de abstracciones, ponderaciones y matices, como se hace habitualmente. Los hechos son claros y directos. Por si fuera poco, otra de sus características es que la iniquidad puede medirse en abultados salarios, lo … Continuar llegint