En política, com en els negocis, el que compta són les expectatives i, naturalment, si, en acabat, aquestes expectatives es compleixen. És des d’aquesta perspectiva, doncs, que estaria bé abordar el pacte, la transacció, que s’ha produït fa només uns dies entre Esquerra Republicana i Gabriel Rufián. Els republicans són una organització política amb una llarga història, mentre que Rufián ha esdevingut també una organització en si mateix. Ho vaig escriure així en aquest mateix diari, en un article titulat “Una pime anomenada Gabriel Rufián” (20 de febrer del 2026). Amb això volia dir, vull dir, que Rufián funciona al … Continuar llegint →

Com diria el meu pare, la majoria parlamentària entorn de Sánchez és una majoria de sets, vuits i cartes que no lliguen. Ho tornem a viure amb els dos ja famosos decrets sobre l’habitatge. És un govern plenament legítim —a desgrat del que bramin PP i Vox—, però pornogràficament disfuncional. L’espanyol és un govern en contínua agonia, en què cadascun dels socis necessaris, dins i fora de l’executiu, el primer i gairebé únic que tenen al cap són els seus interessos particulars. Al capdavant, Pedro Sánchez, un tipus que s’ha aviciat al risc, al plaer de ballar sobre la corda … Continuar llegint →

La passada Diada, els presidents d’Òmnium i de l’Assemblea Nacional Catalana, Xavier Antich i Josep Vila Boix, van coincidir a reclamar “unitat” al moviment independentista. A cercar-la i promoure-la de manera activa. A ningú no se li escapa que aquests missatges, als quals es va voler donar un cert to solemne, tenen dos destinataris destacadíssims: Junts per Catalunya i ERC. O, si es vol personalitzar, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. No és un secret que, tot i tractar-se d’una rivalitat històrica, els dos espais van entrar, ja anys abans de l’1-O, en una espiral d’atacs entre organitzacions que, inevitablement, va … Continuar llegint →