Els
bascos, em refereixo en aquest cas els bascos del PNB, en saben més.
Sempre n’han sabut més. Flanquejats per Coalició Canària, han pactat
amb ZP l’aprovació dels pressupostos espanyols a canvi de blindar el
concert econòmic i de mantenir el poder a les diputacions forals. No és
la primera vegada ni serà l’última que el PNB troba la seva finestra
d’oportunitat, posa preu i cobra. Ho han fet sempre i en són uns
mestres. La resta, als bascos, els importa un rave. Les conseqüències
que per a Espanya puguin tenir els seus intercanvis de cromos no els
treuen gens la son. Tampoc ara, donant suport a uns pressupostos que
són un desastre colossal, coherents amb el desgavell inigualable que és
la política econòmica de Zapatero.

En
canvi, resulten incomptables els actes de responsabilitat a benefici
d’Espanya, la seva estabilitat, el seu progrés econòmic i social,
etcètera, que el catalanisme ha fet. Fins el punt que s’ha pecat sovint
d’excés de responsabilitat. El catalanisme s’ha vist sempre condicionat
per una idea de fons no expressada però poderosa. Aquesta idea es basa
en creure que en l’arrel dels problemes entre Catalunya i Espanya hi ha
un malentès. És a dir, que aquests problemes es poden arreglar amb més
i millor comunicació, diàleg i coneixença. El catalanisme sempre ha
estat ancorat a aquesta idea, que ha funcionat mesclada amb el
sentimentalisme que ens caracteritza i un afany inconfessat perquè ens
estimin. Hi va estar Jordi Pujol, durant tants anys embarcat en
operacions de pedagogia amb resultats prou coneguts. Hi va estar
Pasqual Maragall, amb els seus somnis de fraternitat iberista.

Aquesta
aproximació s’ha constatat errònia. Avui, a un governant espanyol la
seva societat el castiga molt més durament si cedeix una miqueta davant
els catalans que no pas si cedeix molt davant els bascos. I és per això
que ZP ha optat per tirar endavant els pressupostos amb el PNB. D’entre
els motius principals que expliquen aquesta animadversió anticatalana
n’hi ha un d’eminentment epidèrmic. Em refereixo a la llengua. El
relatiu vigor de la llengua catalana molesta d’allò més i ens fa ser
percebuts de forma molt diferent de com ho són els bascos. Escrivia fa
un moment que és un motiu epidèrmic: ho escrivia en el benentés que,
com deia Josep Pla, la pell és la part més profunda de l’ésser humà.