Començo la redacció d’aquestes línies encara sota el xoc per les detencions ordenades pel jutge Garzón i realitzades per la Guàrdia Civil i quan la confusió sobre els detalls és gran. Quan el cas Millet es troba encara plenament actiu, n’esclata un altre d’un potencial negatiu i alhora, potser, regenerador, molt més gran. Sobre els fets concrets, no puc dir altra cosa que el que és preceptiu: cal respectar la presumpció d’innocència i cal reclamar a la justícia que es condueixi amb sentit comú i sigui eficaç i ràpida a l’hora de determinar responsabilitats. I si algú és culpable que rebi el càstig que li correspongui.
MÉS ENLLÀ DE LA INNOCÈNCIA o culpabilitat dels detinguts, més enllà dels dubtes sobre la manera de fer de Garzón, fins i tot encara que tot acabés en res, el que està ocorrent té unes conseqüències que no podem obviar. El recent escàndol fa mal principalment als dos partits centrals del país, que en constitueixen, en diversos sentits, la seva columna vertebral. Afecta de ple alguns membres del PSC, entre ells l’alcalde de Santa Coloma de Gramenet, Bartomeu Muñoz, molt pròxim a l’actual cúpula socialista. Si en el cas del PSC la sospita recau sobretot en una administració fèrriament controlada per aquesta força, a CiU l’assumpte li fa mal en el terreny més estrictament simbòlic, atès que Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, a desgrat de no formar part de la direcció de la formació, van ser destacats col·laboradors del president Pujol.
UNA DE LES COSES que m’han fet rumiar, i m’han inquietat, a l’espera de les sorpreses que puguin assaltar-nos, ha estat la reacció que es va produir a Santa Coloma el mateix dimarts, amb alguns centenars de veïns cridant “¡chorizos, chorizos!” davant de l’Ajuntament. Adoptar aquesta actitud és el pitjor que podem fer, per molt indignats que ens sentim. Ni podem condemnar la política o els polítics com un tot. Els polítics -de dretes, d’esquerres, de centre- no són millors ni pitjors que lampistes, advocats, perits agrícoles o periodistes. En aquest món els vicis i les virtuts es troben extraordinàriament ben repartits.
QUÈ FER? NO ENS HEM D’ENGANYAR sobre la situació en què es troba el país ni podem negar que hi ha motius de sobres perquè la gent normal i corrent, la bona gent, se senti fatigada, decebuda, indignada. Per això cal més que mai mantenir la serenitat i contribuir amb esforços redoblats a tirar col·lectivament endavant. Em penso que ningú, i menys aquells que creiem i sentim que aquest és el nostre país i no en tenim cap altre, no podem dimitir ara de Catalunya, per dir-ho així. El patriotisme es demostra en moments com aquests. També es demostra, per cert, emprenent les reformes necessàries per impedir segons quines conductes, reformes -en el camp de l’urbanisme o del finançament dels partits- que són imprescindibles, al marge del desenllaç que pugui tenir l’anomenada operació Pretòria.
ÉS EVIDENT QUE TAMBÉ CALDRÀ resistir a aquells que des de l’espanyolisme interior i exterior provaran de treure profit del que succeeix, que posaran en funcionament la seva artilleria i les seves colossals capacitats per a la demagògia per fer creure que ni som capaços ni ens hem de poder governar, que no se’ns pot deixar sols. Són els mateixos que mai no qüestionen Espanya, a desgrat del desgavell regnant i els escàndols que s’hi donen. També hi haurà veus, des del catalanisme estant, que ens repetiran que tot està podrit, i ens oferiran el foc purificador i una nova albada. Parlo dels populistes, els messiànics, els utopistes, els friquis que intentaran aprofitar el desconcert i el malestar. Ens equivocaríem de ple si ens poséssim en les seves mans.
FINALMENT, CAL TENIR CONFIANÇA. No podem permetre’ns el luxe de començar a dubtar de nosaltres mateixos, d’abismar-nos en el pessimisme i l’autoflagel·lació o deixar-nos segrestar per la paràlisi. Cal confiar en les institucions. I cal confiar sobretot en el ciutadà, en la nostra societat, en nosaltres mateixos. Cal confiar que sabrem ponderar els esdeveniments i calibrar-los adequadament, que sabrem separar el gra de la palla i també discernir entre les persones individuals i els valors, les idees i els projectes que cada formació política encarna.