Hem de tenir molta paciència amb Espanya, l’Espanya que ha fet un paper bastant galdós en el segrest de l’Alakrana, l’Espanya que sortirà malparada de la crisi, perquè té un president que d’economia no en sap un borrall ni escolta els que sí que en saben, aquesta Espanya que ens ordena als catalans que obeïm el Constitucional com si el que succeeix en aquesta institució fos normal. Hem de tenir molta paciència. Fins quan? Just fins a aquell moment en què sigui més intel·ligent deixar de tenir-ne, ni un minut més.
EL CONSTITUCIONAL JA HA REDACTAT, asseguren les cròniques, quatre esborranys sobre l’Estatut. Però tot i això, els més radicals continuen sent majoria. Com que això no li va bé a Zapatero, la presidenta del Constitucional va allargant l’assumpte a l’espera de poder oferir al líder del PSOE -que ningú es pensi que ho fa pels catalans- una sentència vendible, que permeti salvar la cara a ZP i no doni un trumfo al PP. Si la ponència actual és votada i derrotada, caldrà nomenar un altre ponent perquè redacti una resolució, aleshores sí, molt més dura amb l’Estatut. En aquests moments els membres del Tribunal són onze, no dotze, perquè la vacant per defunció d’un d’ells no ha estat coberta. Un altre va ser recusat per a jutjar l’Estatut. De la resta, quatre es troben en funcions, perquè el seu mandat ha expirat. Per tant, de dotze, solament sis es troben en la situació que els toca.
FA UNA ETERNITAT -TRES ANYS- que María Emilia Casas malda a treballar a favor del PSOE. Durant aquest temps ha quedat més que clar que el TC és un òrgan absolutament partiditzat, els membres del qual ballen la música de socialistes i PP. Aquests intents per obtenir un resultat acceptable per a Zapatero han fet molt de mal al prestigi del tribunal. Si, com s’ha dit, s’ajorna la sentència fins després de les eleccions catalanes, el ridícul arribarà al paroxisme. Sembla que un mínim de decòrum hauria de portar aquests senyors i senyora a dimitir en salvaguarda de l’alta institució -”el cor de la democràcia”, segons Zapatero, abans entusiasta de les doctrines republicanistes de Philip Pettit-, però no: tots estan disposats a continuar mossegant i tibant de l’os que es disputen, a continuar posant-se en evidència. Per si no fos prou penosa la comèdia, els magistrats es dediquen a filtrar amb pèls i senyals les seves reunions als mitjans de comunicació, a pesar que les deliberacions són secretes per llei.
HEM DE TENIR MOLTA PACIÈNCIA, deia a dalt. Perquè són aquestes persones les que imposaran la seva voluntat, emparades per la legalitat vigent, al poble de Catalunya, que va avalar en referèndum el text estatutari. També s’imposaran al Parlament català i al Parlament espanyol. Mai a la història el TC s’havia hagut de pronunciar sobre un Estatut referendat pel poble. Mai. El que succeirà, quan succeeixi, planteja un xoc de legitimitats evident i inèdit. Si els magistrats estan per sobre de la gent, d’on emana el poder del TC? Del sursumcorda? Que no diu la Constitució que la sobirania rau en el poble? No, no. Hi diu “el poble espanyol”. Si el poble és el català, es veu que no és ben bé poble.
EL QUE DILLUNS DURANT LA REUNIÓ de la direcció del PSOE va intentar Iceta va ser fer veure a ZP que, ja que s’havia de produir la sentència, aniria bé que no fos del tot indigesta i arribés com més aviat millor, ja que resultaria desastrós que caigués massa a prop d’unes eleccions, les de la tardor de l’any que ve, que Montilla ja té prou complicades. Zapatero va respondre de mala manera.
MENTRESTANT, A CATALUNYA la irritació creix, almenys en una part de la societat. L’eco que aconsegueixen les paraules de Laporta o de Carretero només s’entenen considerant aquest caldo de cultiu. Igualment pel que fa als referèndums independentistes en pobles i ciutats. Però la dignitat i l’esperança col·lectives no poden dependre només de moviments com aquests. Cal que el govern de Catalunya se situï al capdavant del país. I el govern de Catalunya, més enllà de les paraules i els advertiments, no sembla tenir cap pla comú, com no n’ha tingut davant la maniobra de Madrid per desfigurar el nostre mapa de caixes. Per desgràcia, el tripartit de Montilla és un govern sense nervi ni rumb.