A aquest país li convé, em sembla, començar a aixecar la vista. Catalunya ha de començar a reflexionar sobre què ha de fer una vegada superades la sentència del Constitucional sobre l’Estatut i les eleccions catalanes, en aquest ordre o no. Reflexionar en profunditat, seriosament, patriòticament, sobre el futur de la seva relació amb Espanya. Les paraules del president Maragall el dia de l’aprovació de l’Estatut al Parlament en què subratllava l’aspiració catalanista de “canviar” Espanya han quedat colgades per la realitat.
LA SENTÈNCIA DEL CONSTITUCIONAL segurament simbolitzarà -després del que ha succeït, simbolitza ja- el carreró sense sortida a què s’ha arribat. Perquè el pitjor no es troba dins el TC sinó fora: a Espanya a ningú no li sembla malament que els magistrats escapcin l’Estatut català. Al contrari, l’actitud reticent o adversa respecte a Catalunya no és pròpia només de quatre exaltats, sinó també de la immensa majoria de les institucions i de la societat espanyola, on són molts els que troben que el dit Estat de les autonomies -i Catalunya particularment- ha anat massa enllà i és imprescindible fer-lo recular.
DAVANT D’AQUESTA SITUACIÓ, em penso que intentar vies com ara la de la reforma de la Constitució, que alguns han enarborat, o endegar un nou Estatut, és gairebé un disbarat. Va anunciar Rovira i Virgili, a La nacionalització de Catalunya, reeditada ara per Editorial Base, el següent: “Tenim avui dins de Catalunya la tasca principalíssima, sinó exclusiva”. Tot seguit es refereix al que s’ha de fer: “Recollim un instant la mirada, guaitem el nostre entorn, coneguem el nostre poble tal com és, el seu viure, el seu sentir, el seu pensar”. El tarragoní fa seva una paraula, un lema per a la reorientació del catalanisme, pronunciada per Joan Maragall, diu, poc abans de morir: “Endintre!”
CONVÉ TORNAR A MIRAR, i atentament, el país. I, sense la possibilitat d’una entesa fèrtil amb Espanya, probablement caldrà dirigir totes les energies a treballar endintre, cosa que suposa ensems molta obertura i projecció enfora. Reconstruir i reforçar Catalunya. Un aspecte important d’aquesta reconstrucció i aquest reforçament passa, al meu entendre, per la recerca de consensos sòlids en qüestions de país, consensos que agrupin les parts centrals i majoritàries del nostre poble. I per fugir, tant com es pugui, de la politiqueta i el tacticisme, que tanta divisió i tanta frustració ens han procurat.
EN EL FLANC POLÍTIC, em penso que hem reaprès una lliçó: el poder, el poder de veritat rau a Madrid. I més que raons, avui Madrid el que entén és el llenguatge de la negociació des de posicions de força, això vol dir, entre d’altres coses, vots al Congrés de Diputats. En aquest sentit, Catalunya pateix dolorosament el segrest de part dels seus representants, que, adscrits al Grup Socialista i Popular, obeeixen les consignes del PSOE i del PP espanyol. No poder comptar per a la causa de Catalunya amb aquests diputats, sobretot amb els del PSC, constitueix un impediment per al progrés i el desenvolupament, per a la reconstrucció i el reforçament, de Catalunya. Fins que els diputats catalans del PSC i del PP -tot i que això últim és somiar truites, i grosses- no estiguin clarament al servei del país, la força de Catalunya continuarà estant minvada. El socialisme català, especialment, per molt incòmode que li resulti, ha d’examinar a fons aquesta qüestió. I treballar-hi eficaçment i calladament.
ARTICLES COM AQUEST no solen ser objecte de gaires elogis ni felicitacions. No dubto que llegir que la independència és imminent i imparable a alguns els plauria molt més. És cert que, aparentment, el sobiranisme avança en alguns sectors del país, però no compta encara, ni de bon tros, amb la força necessària per poder exercir el dret a decidir sobre el seu futur. Un futur que, al meu parer, només pot passar per una Espanya diferent i respectuosa, és a dir, una Espanya avui impossible (Espanya està orgullosa de ser com és i veu la diversitat com una amenaça) o per un Estat propi, opció tan sols imaginable a mitjà o llarg termini i que requereix inexcusablement, com deia a dalt, un gran i obstinat esforç de reconstrucció i reforçament.