El d’Ernest Maragall ha estat un moviment tan vistós com inútil. Les envestides del conseller no encaixen amb el seu desenllaç brusc, estrany i gens heroic, que els atorga un sentit que emparenta amb el surrealisme del Manifest Groc -”denunciem la manca absoluta de decisió i d’audàcia”- i el teatre de l’absurd de Ionesco. Haver-se atemorit finalment davant Montilla, el mateix que va conjurar-se amb Zapatero per jubilar el seu germà, lleva tota possible grandesa a l’episodi i el tenyeix d’un aire dislocat i trist.
HI VA HAVER UN DIA EN QUÈ els catalanistes del PSC van ser el futur. De fet, ho van ser llargament. Van ser anys esmussats, sense tremp ni caràcter: anys d’obiolisme. El cop d’Estat dels capitans de la conurbació barcelonina va produir-se quan els patricis ja havien malbaratat el crèdit i el respecte dels seus coreligionaris. Tot amb tot, el dit corrent catalanista del PSC va disfrutar d’una darrera oportunitat. Va ser el 1999. Aquell era l’últim tren. Ho vaig creure aleshores, i el temps ho ha demostrat de forma incontestable. Aquell tren no el van poder agafar per culpa de Pujol, el seu dimoni sempitern, contra el qual els dits catalanistes havien construït la seva identitat.
AQUELLA, LA DEL 1999, VA SER l’última oportunitat perduda per unes persones, per una colla, si es vol dir així, que han estat catalanistes verbalment i, sovint, sobretot quan governava Pujol, ni tan sols això. Les vegades en què han decebut a l’hora de traduir la retòrica en realitats són incomptables i constitueixen un escàndol colossal. Perquè, potser cal recordar-ho, van ser els suposats catalanistes els que van deixar-se arrabassar el grup parlamentari -en van admetre l’enterrament- que ara tenen com a pendó. Són ells els que, Loapa inclosa, sempre han votat amb el PSOE i els que van empassar-se prejudicis i sectarisme per donar suport a Pujol i salvar un Felipe González enfangat en la corrupció.
ERNEST MARAGALL HA RECLAMAT sensatesa liberal per adequar l’Estat del benestar. Però resulta que Montilla no està a l’esquerra de Maragall o Castells. De fet, en moltes coses tampoc a l’esquerra d’Artur Mas. La qüestió és tota una altra. L’actual PSC és un PSC amarat fins al moll de l’os de pragmatisme. Es pot afirmar que el PSC respon exclusivament al que Max Weber va designar com l’etica de la responsabilitat, aquella que es concentra en les conseqüències dels actes realitzats i les decisions preses. Aquesta ètica, convertida en lògica instrumental, la posa el PSC al servei de què? No de conviccions i objectius, sinó de l’afany per obtenir, conservar i fer créixer el seu poder. Afany legítim i que ha de ser aplaudit en una societat democràtica, si no fos que aquest afany comença i acaba en si mateix, si no fos per la seva manifesta i obsessiva circularitat.
PER AIXÒ PENSO QUE Ernest Maragall sí que té raó quan diu que el govern no té un projecte de país. No el té el tripartit. Però sobretot no sembla tenir-lo el PSC. És més: diria que, dels tres socis, el PSC és el que més lluny està de tenir-lo, senzillament perquè fa allò que li sembla que ha de fer en cada moment, sense trajectòria dibuixada ni cap estratègia que mereixi aquest nom. Al seu pragmatisme granític hi suma el PSC, doncs, el seu tacticisme. Un tacticisme que transcendeix l’ambigüitat inherent a tot gran partit, un tacticisme que ha esdevingut viciós.
EL QUE HA FET EL CONSELLER Ernest Maragall constitueix un flagrant anacronisme, perquè el tren no tornarà a passar. I no tornarà a passar a desgrat que el montillisme, suposem, hagués d’abandonar la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. A més, en negar-se a si mateix, Maragall -paradoxalment el més políticament coratjós d’entre la colla de què parlem- ha impedit que la seva actuació pugui ser recordada com a heroica. Ni tan sols com a digna. El guió demanava que l’heroi se sacrifiqués amb la grandesa de Sòcrates i no que es fes enrere com un vailet esbravat. El guió de Montilla, en canvi, ha estat el previsible. El president manté Maragall en el govern pel mateix motiu que suporta ERC i Iniciativa o defensa l’associació amb el PSOE: en aquest moment era l’alternativa menys dolenta.