El dimarts 12 de gener, l’empresa informàtica Google va denunciar
públicament haver sofert atacs contra les seves infraestructures, atacs
sofisticats i provinents de la Xina. En concret, el passat mes de
desembre els pirates van accedir a informació de servidors i van
penetrar en comptes de correu de persones contràries al règim
totalitari xinès. Pequín -que sempre ha negat les acusacions
d’espionatge informàtic- va manifestar que aquells que l’assenyalen amb
el dit ho fan per ganes de difamar. Google va arribar a amenaçar
d’abandonar les seves activitats al país asiàtic. Però no sols els
atacs amb software espia -que haurien afectat Google i una colla
d’empreses de sectors com la informàtica, les finances, la tecnologia,
els mitjans de comunicació i la química- enfronten Google amb la Xina.
També ho fa, entre d’altres qüestions, la censura que els xinesos
imposen al famós cercador.
NOU DIES DESPRÉS DE LA DENÚNCIA de Google, Barack Obama alçava la
veu per declarar solemnement la guerra a la gran banca nord-americana,
i molt concretament a les firmes més destacades de Wall Street. Va
semblar molt decidit a fer passar per l’adreçador els que són en bona
part culpables de la crisi mundial que patim. “Si aquesta gent vol
barallar-se, estic disposat per barallar-me”, va arribar a advertir
davant del Congrés. Obama planteja les seves propostes en termes
filosòficament liberals i amb objectius del tot sensats. Podríem
sintetitzar la meta d’Obama dient que el que pretén és evitar l’excés
de risc, sobretot per part de megabancs, aquells que són massa grans
per deixar-los caure. Igualment, el president nord-americà ha reclamat
una cosa evident: els diners públics han de ser retornats per aquells
que a hores d’ara s’estan repartint novament primes milionàries. No cal
dir que els amos de l’univers, com els va anomenar Tom Wolfe,
s’han posat a treballar de valent per fer fracassar el president, i són
molts els que aposten que ho aconseguiran.
HISTÒRICAMENT, LES GUERRES se centraven en la disputa d’un
territori. Però el món ha canviat. El món, que primer va ser agrícola i
rural i després també urbà i industrial, posseeix avui una nova
dimensió, creada pel que hem decidit anomenar globalització. La
globalització no ha esborrat el nostre món de sempre, sinó que s’hi ha
solapat, interrelacionant-s’hi i transformant-lo, i ho continuarà fent
en el futur. La globalització suposa, per exemple, que la informació i
els diners circulen no ràpid ni molt ràpidament, sinó instantàniament.
La informació és a l’altre cap de món en el temps que necessitem per
fer un clic, i igual ocorre amb els diners, de manera que la distància,
l’espai, el territori -allò que tantes guerres ha albergat i provocat-
esdevé irrellevant, sense importància.
LA GUERRA, O L’ENFRONTAMENT, entre el govern de Hu Jintao i Google,
o entre la Casa Blanca i Wall Street, forma part d’una nova tipologia
de conflicte. Un conflicte que acara actors terrenals amb actors del
món global o, com els va anomenar ja fa anys el filòsof Javier
Echeverría, senyors de l’aire. Perquè la globalització, que té
en el seu nucli les tecnologies de la informació i les
telecomunicacions, ha donat lloc, és ben clar, a noves activitats,
noves empreses, nous poders. Del xoc entre un exèrcit convencional i un
grup terrorista o guerriller se’n diu que és una guerra asimètrica.
Aquesta de què ens ocupem avui també ho és, d’asimètrica, atès que,
mentre els Estats, la unitat fonamental en què el món s’organitza
políticament, estan circumscrits, es troben enganxats a un
territori, els seus adversaris digitals abasten tot el globus i no
coneixen fronteres. Actuen a través de les xarxes que, gairebé
literalment, embolcallen el món.
DES DE LA XINA S’ATACA GOOGLE i Obama es planta davant Wall Street.
Però tant Google com Wall Street tenen avantatge. Com es diu en el
llenguatge esportiu, el factor camp els va a favor. Els Estats tenen
sentit gràcies al territori. Sense ell no serien intel·ligibles. Un
territori que controlen i administren, i que al mateix temps els limita
i els empresona. Els senyors de l’aire el tenen tot, el territori, i no en tenen gens. No el necessiten.