Resulta que José Montilla no governa, diu, a ritme
d’enquesta. No obstant, avançarà la seva proclamació com a candidat del
PSC. Els socialistes havien alliçonat sobre la importància que el
president atorga a la seva labor institucional al servei del país. Tant
era així que no volia distreure-se’n ni que aquesta labor es veiés
contaminada pel partidisme inherent a la condició de candidat. Ara, en
canvi, han decidit que el que més els convé és barrejar el rol de
president i el de candidat. En molts pocs dies, doncs, han defensat una
cosa i la contrària. Això sí: amb idèntica convicció. A partir d’aquest
moment toca, es veu, fer com en el missatge de Cap d’Any, quan Montilla
va emprar la seva condició presidencial per fer vulgar electoralisme.

EN LES ÚLTIMES SETMANES s’han fet evidents les ocultacions, la
descoordinació, la desídia i la ineficàcia en el devastador incendi
d’Horta de Sant Joan. També una actitud i una sensibilitat molt
millorables pel que fa a les famílies dels bombers morts. No sóc un
entusiasta de les comissions d’investigació parlamentàries, però en
aquesta ocasió s’ha demostrat útil. Com ho han estat els mitjans de
comunicació i la jutge de Gandesa, que, amb molts pocs mitjans, ha fet
molt perquè la veritat aflori.

QUAN ENCARA ÉS VIU L’ASSUMPTE de l’incendi, les nevades han posat de
nou contra les cordes un govern incapaç de complir amb els mínims
exigibles. Mentre el conseller Saura se n’anava a Mallorca, el director
general de Protecció Civil es quedava dilluns bloquejat al tren,
perquè, tot i ser teòricament la persona millor informada sobre el que
s’acostava, no va considerar oportú alterar la seva funcionarial
rutina. Aquell dia, i els dies posteriors, el govern va deixar
abandonats milers i milers de catalans. I què va fer Montilla durant
les nevades? Doncs fer-se present en una reunió i anar -el president de
la Generalitat!- a la seu barcelonina d’Endesa per veure si eren tan
amables de fer un esforç. La seva actitud i la del seu govern han
contribuït a la històrica revolta dels alcaldes. Que el tripartit
impulsés després de l’apagada del 2007 una llei per evitar coses com
les que han passat no ha servit de res. Tampoc que a principis del 2006
el president Maragall enviés al ministre d’Indústria de Zapatero
-Montilla- una carta advertint del perill de col·lapse, carta en què
s’incloïen un seguit de recomanacions.

S’HA ENCÈS FINALMENT L’ALARMA i Montilla es veu forçat a abandonar
aquell seu precepte que assenyala: “Mai no passa res, i si passa no és
important”. Després de tres anys i mig d’accidentada presidència, la
maquinària de propaganda socialista es concentrarà a intentar fer
creure als catalans que Montilla no és responsable del fracàs del segon
tripartit i que -contra tota evidència- en el fons és un bon gestor.
Per si fos petit el repte, s’ha de procurar que la gent no s’adoni que
votar Montilla no és altra cosa que comprar entrades per a la tercera
part d’una mala pel·lícula.

SEGUINT L’ESTELA del conseller Ernest Maragall -per a qui el
tripartit no té projecte-, Josep Ramoneda, director general del Centre
de Cultura Contemporània de Barcelona (consorci públic de la Diputació
i l’Ajuntament de Barcelona), ha admès en un article al diari El País
que el tripartit ho ha fet “políticament molt malament”. El problema
del tripartit és sobretot estructural: senzillament els materials no
lliguen, són massa heterogenis. Ha declarat el president que ni
anticiparà les eleccions ni farà canvis en el govern. Anticipar les
eleccions seria un suïcidi. I no pot despatxar consellers -segur que de
ganes no n’hi falten- si no vol haver d’anticipar-les. Per últim, cal
considerar el clamorós baix nivell que, amb algunes excepcions, adorna
el gabinet.

CONCLOU RAMONEDA que “l’esquerra ha tingut la seva oportunitat: no
ha donat la talla”. Hi estic d’acord. Però hi afegiria que el fet que
aquesta esquerra que va estar-se gairebé un quart de segle menystenint
el president Pujol, aquesta esquerra tan pagada de si mateixa, tan
convençuda de la seva superioritat moral i intel·lectual, a l’hora de
la veritat hagi estat capaç de tan poc constitueix un ridícul històric,
així com un colossal sarcasme.