La darrera onada de consultes populars sobre la independència va tenir lloc diumenge amb els mitjans de comunicació mirant cap a una altra banda i amb tothom lògicament alarmat per la crisi i inquiet davant la poca solidesa i constants bandades de l’indocumentat Zapatero. Diumenge, doncs, el clima era diferent de la primera vegada, quan Arenys de Munt va acaparar tots els focus i va mobilitzar l’espanyolisme d’aquí i d’allà -Falange inclosa-, el govern Zapatero i les cúpules dels partits, CiU i ERC especialment. Ara els focus han estat menys, i menys resplendents, i el cas que tots aquests actors n’han fet ha estat menor, però les consultes s’han produït amb total normalitat i amb una participació mitjana que, si ho traslladéssim al cens oficial, seria del 22,8 per cent, percentatge al meu entendre molt respectable.
¿ES POT CONCLOURE dels referèndums de diumenge que Catalunya vol la independència? No. Ni que la rebutja tampoc. Perquè el que va succeir diumenge no és més, ni tampoc menys, que l’expressió de les raons i les passions de molta gent d’aquest país. És un missatge bastant fàcil d’entendre: qualsevol persona desitja que el seu país -una altra cosa són aquells que no consideren que Catalunya sigui el seu país- pugui decidir sobre el futur. Ningú no ha nascut volent ser esclau, oimés quan se sent no sols maltractat, sinó sovint insultat per l’amo.
NO CREC QUE PUGUEM EXERCIR el dret a decidir ni demà, ni l’any que ve ni probablement en molt de temps. El que sí que crec és que cal treballar cada dia per aconseguir-ho. Treballar tossudament, per dignitat i molts altres motius, i sense parlar-ne més del compte ni baladrejar. Treballar perquè més i més gent senti aquesta terra com la seva terra. Tinc clar que l’única fórmula possible passa perquè algun dia un gruix molt important dels catalans l’exigeixi, i per això observo en clau positiva el moviment cívic i la força simbòlica i pedagògica que suposen les consultes. Vistes des d’aquesta òptica, sumen més que no pas resten, em sembla, sempre, esclar, que se sàpiguen dissenyar, organitzar i gestionar amb intel·ligència i eficàcia.
ÉS JUSTAMENT PER COSES com aquestes que fa avui una setmana vaig participar en un dels molts actes que s’han dut a terme a Catalunya per promoure les votacions. Va ser a les Cabanyes (Alt Penedès), que és un poble on tinc molt bons amics i que conec des de sempre. Tenia curiositat, a més, per observar de prop quin tipus de persones empenyien la consulta. I hi vaig trobar el que m’esperava, persones normals i corrents: treballadors, petits i mitjans empresaris, veïns i veïnes del poble, gent jove i gent gran, aplegats serenament, sense estridències, en un acte festiu i elegant alhora. Vaig confirmar la meva impressió que el catalanisme o nacionalisme -no la resta de la societat, probablement- s’ha tornat més sobiranista, que una bona part ha desconnectat mentalment i emocionalment d’Espanya, i que aquest procés conté en general poques dosis d’animadversió o ràbia antiespanyola. Així mateix, hi havia a les Cabanyes una sorprenent manca de friquis, tan habituals antany en aquesta mena de convocatòries. A vegades he dit i escrit que la defensa del medi ambient és massa important per deixar-la en mans d’Iniciativa. Igualment, les possibilitats de l’autodeterminació depenen en bona part d’apartar els friquis de la primera línia.
EN UN PETIT PARLAMENT vaig emplaçar els veïns de les Cabanyes a anar a votar. Vaig elogiar aquells que voten no (o blanc) pel seu sentit democràtic i per donar suport, amb la seva papereta, al dret a decidir, un gest importantíssim. Algú va afegir que negar-li a algú el dret a decidir és com negar-li el dret a pensar i sentir: a ser qui és. Si algú troba que Catalunya és una nació, i encara més si la considera la seva nació, no pot oposar-se al dret a l’autodeterminació. És per això, per exemple, que m’agradarà veure què fa el president Montilla quan sigui, el 25 d’abril, convocat a votar en la consulta popular que se celebrarà a Sant Just Desvern, on viu. A les Cabanyes, l’acte es va cloure amb un pica-pica i unes exquisides truites de patates que havien portat unes quantes dones del poble.