Entre l’any 2000 i el 2008 van arribar a Catalunya aproximadament un milió d’immigrants, cosa que va fer que la taxa de població estrangera passés del 2,9 al 15 per cent sobre el total. Són molts immigrants, moltíssims. El 2008 esclata sorollosament la crisi i ho complica tot encara més, ja que la maquinària econòmica catalana s’alenteix bruscament. L’atur es dispara, i entre els primers que perden la feina hi ha els immigrants. Aquesta situació provoca malestar, accentuant la competència econòmica en el si dels sectors populars i treballadors de la població, dels quals formen part els nouvinguts. S’aguditzen els recels, els prejudicis i la irritació, i es tendeix a ficar injustament tots els immigrants -els que compleixen la llei i els que delinqueixen- al mateix sac. La immigració esdevé una preocupació per a la població, tal com mostra, per exemple, l’última enquesta del CIS, que la situa entre els problemes principals per als espanyols.

DAVANT D’AQUESTA SITUACIÓ podem prendre dues actituds: mirar cap a una altra banda o afrontar-la de la millor manera possible. Mirar cap a una altra banda significa, entre d’altres coses, no parlar-ne, donant via lliure a opcions extremistes que, així, apareixen com les úniques que connecten amb la societat i les seves inquietuds. No parlar-ne, com demana el president de la Generalitat i el tripartit, significa també obligar els electors d’aquest país a anar a les urnes desconeixent què pensen i què proposen aquells -del color que sigui- que hauran de governar Catalunya en el difícil context descrit. Finalment, impedir el debat públic -pedra de toc del sistema democràtic- és faltar al respecte a una ciutadania a la qual no es considera preparada per escoltar el que els representants de les diverses forces tenen a dir.

A MÉS, ÉS JUSTAMENT EL PSC, que diu voler representar els sectors populars de la societat catalana, qui menys hauria de proscriure el debat democràtic. Perquè és un partit amb unes enormes responsabilitats institucionals a tots nivells i, també, perquè entre els seus votants, molts d’ells veïns de zones amb alta densitat d’immigració, esperen respostes. Etzibar-los que del que és important, precisament perquè és important, no se n’ha de parlar, se situa al caire de l’esperpent. El PSC hauria de no oblidar l’exemple francès, amb el transvasament de vots de l’esquerra a l’extrema dreta. Josep Anglada i la seva plataforma són, en part, el resultat de l’entossudiment per part dels partits convencionals a negar la realitat. A pesar de ser un tipus estrafolari, Anglada aconsegueix votants perquè reconeix i aborda aquesta realitat.

RECENTS SUCCESSOS ocorreguts a Cunit, Salt i Vic han posat de relleu un cop més la manera com la política es relaciona amb la immigració. En el cas de Vic, on una de cada cinc persones és immigrant, es vol informar des del consistori a l’administració central sobre els immigrants sense papers que s’empadronin. Pretén ser aquesta iniciativa, entenc, un crit d’alarma per la situació en què es troba el municipi i, ensems, una denúncia de l’actitud farisea d’un Estat que, mentre amb una mà retalla els diners per a la integració (de 200 a 70 milions menys en el pressupost del ministre Celestino Corbacho), amb l’altra defuig complir la llei -la seva pròpia llei- o brindar alternatives.

CONTINUAR INTENTANT AMAGAR L’OU constitueix una greu equivocació, que porta a llançar missatges contradictoris i contraproduents des de tots els punts de vista i, en definitiva, a confondre la gent. Un no pot anar a solidaritzar-se amb els immigrants sense papers tancats a l’església barcelonina del Pi -com va fer Pasqual Maragall el 2001 per desgastar el president Pujol- i afirmar que a Catalunya no hi cap ningú més -com va fer José Montilla davant les eleccions de 2006-. El PSC i la nostra esquerra en general tenen el deure d’explicar a la gent què pensen i què proposen quant a la immigració. Un fenomen complex que, d’altra banda, els socialistes, al capdavant de molts ajuntaments de Catalunya, coneixen molt bé i molt de prop, com també el president de la Generalitat de Catalunya, alcalde de Cornellà durant una colla d’anys.