Fa uns dies TV3 va programar el film 300, inspirat en la
batalla de les Termòpiles. Com se sap, els espartans van resistir
heroicament, més enllà de l’imaginable, el poderosíssim i infinitament
superior exèrcit imperial persa, però finalment van ser exterminats.
Així es troben més o menys els grecs actuals: maldant per resistir. El
govern està atrapat entre les protestes socials i la necessitat de
retallar tantes despeses com pugui, tot refiant que Europa i, si de
cas, l’FMI l’ajudin a sortir del bassal fosc i incert on s’ha ficat.
Les apostes -entre els que pensen que Grècia s’ofegarà i els que troben
que tal vegada se salvi- estan molt igualades.

MENTRE LA BATALLA GREGA completava els primers compassos, a l’altre
cap del món, un senyor molt important ens llançava un malefici
inquietant. Parlo de Zhu Min, del banc central xinès, que va alçar el
seu dit acusador contra l’economia espanyola (entre un 18 i un 19 per
cent de la qual correspon a Catalunya) i la portuguesa. Xina, sobretot
enfadada, fa por. Zhu Min no és el primer que avisa que no es refia de
Madrid. Abans, per exemple, ho havien fet dos premis Nobel: Krugman i
Rubini. I el comissari Almunia havia comparat l’economia d’Espanya amb
la de Grècia. “El pròxim camp de batalla de l’euro: Espanya”, titulava
a finals de febrer The Wall Street Journal. Per si fos poc,
Espanya presenta un problema afegit: la seva economia multiplica la
grega. Si hi ha bancs massa grossos per caure, Espanya és massa grossa
per ser rescatada, almenys per ser rescatada d’Europa estant. Cosa que
significa que, si perd peu, nosaltres catalans i els espanyols i
europeus, tenim un problema, i gros.

PERÒ MENTRE PAPANDREU-Leònides branda les estisores, què fa
Zapatero-Pinotxo? Doncs es dedica a dir-nos dia sí dia també que ja, ja
estem sortint de la crisi. Aquella crisi, se’n recorden?, que va negar,
tot acusant els qui l’anunciaven d’antipatriotes. Alhora, es va
permetre repartir 400 euros entre el poble per assegurar-se que
guanyava les eleccions. Bàsicament Zapatero, abraçades sindicals i
altres atzagaiades a banda, ha anat perdent el temps, fins que el temps
se li ha tirat a sobre. Incapaços Rajoy i ell de posar-se d’acord,
tothom, de Hong Kong a Sant Feliu de Codines, està molt intrigat per
veure com s’ho farà per aturar la terrible embranzida del dèficit
públic espanyol.

SANT FELIU DE CODINES? M’hi ha fet pensar perquè n’és Ramon Carner,
el president del Cercle Català de Negocis, un grup d’empresaris que
treballen molt activament per la independència del país. El CCN
predica, entre d’altres receptes, la necessitat que les empreses
catalanes s’esforcin a exportar tant com puguin. Justament l’actual
major internacionalització relativa de l’economia catalana pot
ajudar-nos, se suposa, a dir adéu a la crisi abans que la resta de
l’Estat. És obvi que com més exportem, millor. Fer-ho voldrà dir, entre
d’altres coses, que Catalunya ha aconseguit millorar la seva
productivitat i la seva competitivitat. Mentrestant, però, veiem com
l’economia de Madrid no deixa de guanyar terreny, fins al punt que està
a punt d’avançar-nos en termes de PIB, cosa impensable fa vint o trenta
anys. I el nostre govern, el tripartit? Tampoc en l’apartat econòmic
vola a gran altura, a pesar que Castells és dels consellers més
endreçats.

COM SE SAP, CARACTERITZEN aquest govern l’escandalós baix nivell
d’alguns dels seus membres, la incongruència interna i l’absoluta manca
de lideratge. No obstant, darrerament ha fet una cosa que paga la pena
ressenyar: ha decidit portar el FROB al Tribunal Constitucional. És un
gest digne i una rèplica al prepotent Miguel Ángel Fernández Ordóñez,
el governador del Banc d’Espanya, que un bon dia va decidir que li
sobraven, com a mínim, la meitat de les caixes. Pel que fa al nou
finançament català -també escandalosament antiestatutari (repasseu
l’article 206.5 de l’Estatut)-, de la seva aplicació i dels seus
efectes anunciats com a miraculosos ja ningú del tripartit no en parla.
Val més que preguem, i preguem amb tot el fervor de què siguem capaços,
perquè els grecs aguantin i, sobretot, perquè els espanyols i nosaltres
no hi anem al darrere.