Lula
da Silva és, per molts motius, una de les figures polítiques més
interessants no sols de Llatinoamèrica, sinó també del món. Procedent
del radicalisme d’esquerres i del sindicalisme, després de vàries
derrotes, Da Silva, del Partit dels Treballadors, va ser elegit per
ocupar la presidència del Brasil el 2002. Des d’aleshores ha dut a
terme, a desgrat del seu passat, polítiques moderades,
socialdemòcrates, que han fet avançar el seu país pel camí del progrés
econòmic i també social. Brasil és avui un país emergent i Da Silva un
polític reconegut mundialment.

No
obstant, mentre al seu país donava continuïtat a les polítiques
econòmiques moderades implantades per Fernando Henrique Cardoso, en
política exterior ha conreat un extremisme que no lliga amb el que està
fent a casa seva ni ajuda positivament al continent americà ni al món.
Així, massa sovint Da Silva ha fet costat i colla amb personatge tan
repudiables com Hugo Chávez o els germans Castro. La darrera maniobra
del brasiler, en què ha estat flanquejat pel turc Erdogan –el soci de
Zapatero en l’Aliança de Civilitzacions-, ha consistit a arribar a un
acord amb Ahmadinejad per intercanviar urani enriquit al vint per cent
per urani molt poc enriquit. Tanmateix, Iran no ha renunciat a
continuar enriquint urani susceptible de convertir-se en bombes.
Brasil, a més, s’ha arrenglerat repetidament amb Xina i Rússia a l’hora
d’intentar frenar les sancions a l’Iran. No cal dir que el comportament
de Da Silva ha irritat Barack Obama –que ja s’ha adonat de quin peu
calça Ahmedinejad- i la Unió Europea.

Per
què actua així? Per què segons quan Da Silva fa de Dr. Jekyll i segons
quan de Mr. Hide? Hi ha dues vies d’interpretació possibles: 1) el
president del Brasil està expressant en forma de polítiques en el
terreny internacional el seu ideologisme reprimit, aquell que no ha
pogut o volgut traslladar al terreny domèstic, o b) és un realista tant
a casa com a fora i està emprant la seva complicitat amb gent poc
recomanable com a alçaprem per guanyar influència i aconseguir que
Brasil ocupi un lloc entre les grans potències mundials. Totes dues
explicacions són possibles alhora, compatibles.