Record

A
la cruïlla de passeig de Gràcia amb Diagonal la gernació és immensa i
el sol no ha afluixat gens. Porten gorres, i la mare, a la motxilla,
aigua per a tots. Els nens són petits, però entenen que són catalans i
que la manifestació es fa per protestar perquè als catalans se’ls
tracta injustament. El pare agafa el nen de la mà i ja no el deixarà en
cap moment. Mentre comencen a baixar per passeig de Gràcia, el pare
rumia que el nen, i potser també la nena, se’n recordaran sempre
d’aquesta seva primera manifestació.

Motiu afegit

De
fet, ells dos són un motiu afegit per ser-hi. A pesar de la calor. A
pesar de viure fora de Barcelona. A pesar del cansament de tota la
setmana. El pare confia que la manifestació passi a la història. I
espera que amb la manifestació comenci el futur. Un futur que, diguin
el que diguin alguns, posant el desig i el carro davant dels bous, no
és en absolut a tocar. Però que tal vegada comença.

Futur

Passat
Aragó, el pare reprèn el fil dels seus pensaments. S’imagina la
Catalunya d’aquí a uns 40 anys, és a dir, la Catalunya de quan els seus
fills tinguin aproximadament la seva edat. ¿Els meus néts i els meus
fills, jo mateix, tots els altres, continuarem caminant sota el sol,
rere una pancarta? ¿O haurem arribat, finalment, a aquest futur somiat?
Sense adonar-se’n, el pare prem la mà petita i molsuda del nen.