Hi ha vegades que la veritat pendent, el seu anhel, agafa un pes, una gravetat, descomunal, incalculable. Penso en el cas de la tragèdia d’Horta de Sant Joan, de la qual ahir va fer un any.

Les famílies dels cinc bombers morts no va acudir als actes d’homenatge (a Lleida i Horta de Sant Joan) i van plantar Joan Saura, el conseller. Les famílies creuen que la Generalitat no els ha tractat com ho hauria d’haver fet. Les famílies creuen que la Generalitat ha mentit reiteradament. Les famílies creuen que els morts i també elles es mereixien més respecte. Al parc de Bombers de Lleida ahir hi penjava una gran pancarta on s’hi llegia: “Per la vostra seguretat i la nostra dignitat. Bombers cabrejats. Prou mentides”.

Les famílies i moltíssims companys dels bombers morts troben escandalós que ningú no hagi assumit cap responsabilitat política per la tragèdia. També sospiten que s’ha produït una espècie de complot, menat per interessos personals i partidistes, per ocultar fets i dades, per protegir-se els màxims responsables entre ells. Han actuat com si es tractés, aquesta és la impressió, d’una afer menor, sense gaire importància, i no d’una horrible i commovedora desgràcia.

Per això els familiars estan dolguts, per això parlen de dignitat. Una dignitat que només pot ser salvaguardada per la veritat. Una dignitat i una veritat que hores d’ara depenen del talent, la diligència i la valentia de la jutgessa de Gandesa que investiga el cas.