Llegia
l’altre dia en les pàgines econòmiques d’un diari important que un
article sobre les caixes d’estalvis de l’Estatut andalús era idèntic al
català –el van copiar literalment- fins que el Tribunal Constitucional
va escapçar el nostre text. Ara aquell article nosaltres el tenim
mutilat, però no els andalusos, que continuen treballant amb la versió
primigènia, íntegra i més àmplia. Aquest article del text andalús, i la
colla d’articles que les altres autonomies van copiar o gairebé copiar
de l’Estatut català, és perfectament vigent i operatiu perquè el PP no
l’ha portat a ca na María Emilia Casas. El PP no ho ha trobat
necessari. La Constitució, com veuen, va segons com i per barris.

A
l’espanyolisme rampant li és exactament igual si algunes autonomies
disfruten d’aspectes competencials arrabassats als catalans per
suposadament excessius i anticonstitucionals. Als catalans cal fer-los
una sentència amb moltes crides a la unitat d’Espanya. I cal
administrar-los Constitució -Constitució que el nacionalisme espanyol
ha aconseguit convertir en sinònim d’Espanya- a base de bé. Que passin
per l’adreçador. Si, posem per cas, els andalusos tenen més poder sobre
les caixes que els catalans, doncs tant és, perquè els andalusos són
espanyols i Andalusia no s’ha de reconquerir. A Catalunya, en canvi, li
cal medecina de cavall, cal administrar-li molta Espanya. I, si es
presenta l’avinentesa, xarop de bastó també.