Pacifisme
Vaig estar a favor de la intervenció a l’Afganistan. Després de l’Onze de Setembre em semblava del tot legítima, justificada i necessària. No sóc pacifista. O almenys no si per pacifista s’entén estar en contra de “qualsevol” guerra. Sóc dels que creu que hi ha guerres legítimes, justificades i necessàries. I sé, com ens ensenya la història, que l’afany per eludir com sigui l’enfrontament condueix a vegades a catàstrofes devastadores. Tampoc odio els militars i trobo alguns valors castrenses molt positius.
Talibans
La intervenció a l’Afganistan, on acaben de morir dos guàrdies civils i un traductor espanyols, no sé com acabarà. La situació continua sent molt dolenta i la victòria i estabilització del país apareixen com a molt complicades. Com ha escrit un reporter a qui admiro, els talibans formen part del paisatge afganès, i els paisatges solen perdurar. És ben possible que al final l’aventura iraquiana –tan controvertida– acabi millor o menys malament, com es prefereixi, que l’afganesa.
Retirada
Les morts recents han portat els polítics de l’oposició a reclamar un debat sobre la missió espanyola a l’Afganistan. Em fa una mica d’aprensió contemplar com, amb més o menys dissimulació, es fa servir la desgràcia per obtenir un bocí de protagonisme. Els d’IU i Iniciativa aprofiten no sols per reclamar un debat, sinó per tornar a exigir la retirada unilateral dels efectius, abandonant la resta de països aliats en el fangar, o sigui, com ja va fer Zapatero a Iraq. Lamentable.