Primàries

Un dia el PSOE es va treure de la màniga les dites eleccions primàries. Es tractava de fer un exercici de democràcia interna i transparència tot donant la paraula a les bases perquè triessin entre diversos aspirants a candidats electorals. La fórmula mai no ha acabat de xutar del tot. ¿Recorden, per exemple, quan el 1999 el PSC va convocar unes primàries en què Maragall competia… contra ell mateix?

‘Salerosas’

Molts van titllar això de les primàries de trist maquillatge, de màrqueting de cara a la galeria. Però la veritat és que les primàries a vegades donen sorpreses. Veurem què passa ara, per exemple, en la batalla que s’ha desencadenat a Madrid entre el tal Tomás Gómez i la ministra Jiménez. Gómez ha estat un alcalde exitós i té pinta de modern i metrosexual. Jiménez és una ministra somrient i salerosa. I compta amb el suport entusiasta de Zapatero, que creu que la seva Trini —la qual de moment continuarà de ministra— pot vèncer l’altra salerosa, la del PP, Esperanza Aguirre..

Transparència

Zapatero i la cúpula central del PSOE han fet, fan i faran tota mena de maniobres, netes i no gaire netes, per apartar el rebec Gómez, que ha demanat neutralitat a Zapatero, petició que resultarà, em temo, perfectament inútil. Al cap i a la fi, les primàries no suposen més democràcia interna però sí que sovint atorguen transparència als partits, és a dir: fan que se’ls vegin les vergonyes. Sovint resulta pitjor el remei que la malaltia, vaja.