Atenent els molts vaticinis que situen Artur Mas com a pròxim president de la Generalitat, alguns no han pogut evitar la temptació d’advertir el ciutadà contra els mals que suposarà el retorn de CiU al poder. El retorn. Aquestes cassandres identifiquen la possible victòria de CiU amb la reedició dels que, al seu parer, van ser els pitjors errors i pecats del pujolisme. Naturalment, sobre els encerts i les aportacions positives del pujolisme no comenten res. Sigui com sigui, no pel fet de venir de qui ve ni amb les òbvies intencions que ve, aquest tipus d’arguments han de ser directament desoïts. Perquè, per dir-ho ras i curt, seria en efecte greu que CiU tornés en comptes d’arribar. La distinció entre una cosa i l’altra potser pot semblar bizantina, però no ho és en absolut. Si Mas vol tenir èxit, ha de ser ell mateix. I el seu govern, si les urnes li encarreguen de formar-lo, ha de ser, radicalment, el seu govern. Això no significa renegar del passat, significa mirar endavant i actuar amb sensatesa.
Aprendre a ser un mateix és justament, al meu parer, un dels importants rèdits que a Artur Mas li han proporcionat aquest set anys de travessia del desert. Contra la salmòdia dels que continuen obsessionats a veure Mas com una seqüela del pujolisme, cal ser rigorosos i subratllar que l’actual líder de CiU no s’assembla a Pujol. Ni per tarannà, ni per formació, ni tampoc pel que fa a gran part dels seus plantejaments ideològics i estratègics. No sentenciaré que no tenen res a veure, però sí que afirmo que són dos polítics del tot diferents.
Apuntava que Mas ha de ser Mas. I no sols perquè assemblar-se a Pujol resulta gairebé impossible. També a l’hora de formar govern ha de seguir aquesta divisa. El candidat de CiU ha parlat del “govern dels millors” i d’incloure en l’executiu persones externes a la federació nacionalista. Aquest plantejament comporta, lògicament, problemes i tensions. Problemes, perquè no és fàcil convèncer els millors per tal que s’embarquin en la política, una activitat mal pagada, molt intensa i, a la fi, quasi sempre desagraïda, si no amarga. Tensions, perquè hi ha molts aspirants, alguns dels quals han treballat il·lusionadament al costat de Mas en els moments complicats, que, amb raó o sense, aspiren a tenir protagonisme en el futur immediat. De la premissa que diu que Mas ha de ser Mas se’n desprèn també que en el nou govern no poden figurar, encara que alguns es trobin entre “els millors”, gaires cares identificades amb el pujolisme. La nova etapa exigeix noves cares. Durant la ja al·ludida travessia del desert Artur Mas ha guanyat ascendent i autoritat entre els seus, fet que li ha de permetre fer tot això que assenyalava o, almenys, fer-ho més que no pas abans.
No obstant, hi ha una mena de restriccions que són insalvables per naturalesa. Són les que imposa l’aritmètica electoral. És possible que Mas es vegi obligat a buscar aliats per poder governar. Si la fórmula fos la de govern de coalició, el més imaginable és que CiU hagués d’adreçar-se al PSC o a ERC. Aleshores Artur Mas hauria de reflexionar molt seriosament amb qui és més plausible continuar sent ell mateix, si associat amb uns o amb els altres. I evitar igualment que el nou govern de Catalunya sigui percebut com un retorn. En aquest cas, esclar, el perill no vindria de la projecció sobre el nou gabinet de l’ombra del pujolisme, sinó de la del tripartit, és a dir, el perill seria que el nou govern fos percebut com una reconfiguració, una nova versió, d’una fórmula que l’imaginari col·lectiu vincula a incoherència, inoperància i egoisme tacticista.