Llegia ahir en aquest diari que pròximament els directors d’escola i d’institut públics podran sancionar els professors que s’ho mereixin. Sorpresa astoradora: ¿¡ara no poden fer-ho!? Es veu que avui, si algun professor fa malament la seva feina, el director, sempre que estigui prou irritat, endega un farragós procés per tal que els serveis centrals del Departament d’Educació s’ocupin de l’assumpte. O sigui, com en els millors temps de la Unió Soviètica. ¿Què passa? Doncs el que ens podem imaginar: els expedients s’eternitzen, vencen els terminis, caduquen, etcètera, etcètera, i al final, difícilment el professor rep el seu càstig.

El fet que fins ara -i mira que fa anys que la Generalitat s’encarrega de l’ensenyament- els directors no puguin actuar contra el professor barrut o incapaç, a part de per llogar-hi cadires de les grosses, contribueix vivament a explicar el desgavell en què sovint clapotegen les escoles i instituts. Hi torno, i perdonin, perquè no me’n sé avenir: ¿com pot ser que, els uns primer, els altres després, hagin deixat que les coses funcionessin d’aquesta manera durant anys i panys? ¿Com pot ser? Sembla ben bé que en aquest país n’hi ha hagut massa que s’han pensat que l’ensenyament és una broma, una insignificança amb què es poden fer tota mena de potineries. I no és una broma, tot al contrari: és un tema molt seriós, dels més seriosos.

En l’actiu del conseller Maragall i de CiU hi ha sens dubte l’haver tirat endavant la llei d’educació, de la qual emana aquesta norma sobre el poder dels directors. L’oposició dels sindicats i d’Iniciativa va causar que el naixement de la llei fos precedit d’un part dolorosíssim. Pel mateix motiu, la llei es va quedar curta. Un botó de mostra: els directors només podran dictar contra els professors sancions lleus, la resta de càstigs continuaran en mans dels famosos serveis centrals.