Algunes de les informacions sobre la concessió del Nobel a Vargas Llosa han fet notar que les seves idees liberals li han impedit d’obtenir el premi abans, cosa que és molt probable. Contràriament, a mi, el seu liberalisme m’ha fet més interessant aquest escriptor i intel•lectual. El que em molesta d’ell, perquè el considero un tipus intel•ligent, és, en canvi, el seu anticatalanisme, el qual la immensa majoria de mitjans de comunicació catalans –en una nova mostra notable d’acomplexament i papanatisme- han escamotejat o esmentat molt suaument i com de passada.

L’anticatalanisme del novel•lista m’ha decebut com a català i com a nacionalista català. No entenc com algú nascut a Perú, que és cosmopolita, intel•ligent i té un ampli bagatge cultural pot demostrar en aquesta qüestió tanta manca de sensibilitat. Que algú com ell s’hagi apuntat a l’anticatalanisme radical no deixa de sorprendre’m (i alarmar-me).

També m’ha decebut perquè un liberal de veritat –és a dir, no els personatges que surten a aquesta televisió sinistre i romàtica que és Intereconomía, per exemple- hauria d’entendre i simpatitzar amb les aspiracions d’una comunitat com Catalunya. Només que hagués llegit amb atenció a Isaiah estic convençut que la seva posició seria diferent. Actua com a agreujant el fet que Vargas Llosa visqués a Barcelona durant cinc anys. Pel que es veu, tot i participar de l’efervescència antifranquista del moment, l’home no va entendre gran cosa del país on s’estava. En aquest punt un no pot deixar de preguntar-se quina mena de Catalunya li van presentar els seus amics d’aleshores: els Castellet, Barral, Carmen Balcells, etcètera. Sap greu imaginar-se com de positiu que resultaria per a la causa catalana que Vargas Llosa es passegés pel món parlant bé de nosaltres, i no dient i escrivint coses desagradables, malintencionades i molt sovint absolutament falses.