La Trini s’ha estrellat. Hem pogut seguir-ho pràcticament en directe gràcies als mitjans de comunicació. Trinidad Jiménez s’ha estrellat perquè Zapatero va confondre el tal Gómez amb un clínex. I Tomás Gómez resulta que va preferir arriscar-se a perdre-ho tot que abaixar-se els pantalons. Gómez finalment se’n va sortir. Qui un dia va ser David –Zapatero– ha esdevingut un Goliat ridículament blavejat. El líder del PSOE ha quedat ben retratat, i no sols pel ridícul que ha fet, sinó també, al meu parer, pel que ha estat pràcticament l’únic argument emprat a favor de Jiménez: una enquesta que deia que la segona tenia millors perspectives –perdria per menys– davant Esperanza Aguirre a les pròximes eleccions autonòmiques de Madrid.

Aquest enèsim episodi protagonitzat per ZP –com tants d’altres anteriors protagonitzats per ministres, presidents autonòmics, consellers, etcètera– em duu al que ja comença a ser el vell assumpte de la preparació –que inclou la formació i l’experiència, entre d’altres coses– dels nostres polítics. És evident, i Zapatero o alguns insignes membres del tripartit en són una mostra vívida, que a la política no s’hi dediquen els més ben preparats. No s’hi dediquen els que a priori ho podrien fer millor. En absolut. Passa a casa nostra, però també a fora, amb variacions segons les característiques de la cultura de cada lloc.

I per què passa això? La resposta és, per mi, senzilla: perquè no surt a compte. No surt a compte si un posa les coses positives i negatives en una balança. Per començar, una persona ben preparada i amb un cert talent pot accedir a uns ingressos molt superiors fora de la política que no pas dintre. Per tant, si decideix dedicar-se a la política, encara que sigui per només uns quants anys, hi perd molts diners. En segon lloc, la política suposa treballar en unes condicions molt dures. Molta intensitat, molts nervis, moltes hores, molts actes insuportables, molts caps de setmana… i, a canvi, ser sovint criticat, menyspreat i fins i tot insultat pels adversaris polítics, els mitjans de comunicació i l’opinió pública en general. Cal ser molt resistent per aguantar-ho. En tercer lloc, resulta que generalment en política la teva continuïtat i progressió quant al lloc que ocupes no depèn de tu, sinó que depèn de si el de dalt de tot guanya o perd, o de si al teu cap immediat el canvien –el poden canviar perquè la seva facció interna perd bufera o perquè convé moure peces, etcètera. Tot plegat fa difícil, fa gairebé impossible, això que se n’ha dit “el govern dels millors” (el que no vol dir que no s’hagi d’intentar atraure’ls). Els millors normalment no s’hi fiquen, en política. Consideren que no els compensa. Els que tenen voluntat de servei i un pensament i unes idees que creuen que podrien resultar útils solen desistir un cop analitzats els costos de fer el salt a la política.

El resultat és nefast per als interessos comuns: els mediocres estructurals i els personatges estrambòtics, il·luminats i friquis –com el sinistre pallasso Tiririca, que acaba de convertir-se en diputat després d’aconseguir més d’un milió de vots brasilers– envaeixen l’escena. Els primers troben en la política el mitjà per progressar i accedir a uns sous, unes prebendes i un poder que molt difícilment obtindrien en el món civil; troben el mitjà per ser algú. Els segons obtenen uns altaveus i una atenció mai somiats. Uns i altres, fills en gran part del desprestigi de la política, contribueixen tossudament, al seu torn, a agreujar aquest desprestigi.