Polèmica sobre la samarreta del Barça. Uns apel·len a la història, al més que un club i al sentiment per oposar-se a tacar l’uniforme. A l’altre bàndol constaten que estem parlant de molts euros i afegeixen que tot plegat són manies i que, al cap i a la fi, aquests milions de més han de servir per engrandir el club. Deixin-me barrejar una mica els arguments. ¿I si resultés que lluir publicitat de la Qatar Foundation no fos una bona decisió… econòmica? No goso afirmar-ho rotundament. Però sí que em permeto d’introduir el dubte en el debat, perquè podria passar que, si ho comptem bé i no ens capfiquem en el curt termini, el negoci dels petrodòlars no ho sigui tant, de negoci.

M’explico. Em penso que l’acord amb Unicef, al qual en part es va arribar de carambola, va ser una de les millors operacions de Joan Laporta. És fàcil d’entendre. Posar la samarreta a disposició d’Unicef encaixava en una estratègia de màrqueting fabulosa i que, si bé no es limita a l’associació amb aquesta agència de les Nacions Unides, hi va trobar la pedra de toc. La publicitat de Qatar -una dictadura islàmica hereditària inclinada a cometre atrocitats notables- esquerda aquesta pedra de toc perquè, senzillament, no encaixa, no és coherent amb el relat ni els valors amb els quals el Barça s’ha esforçat a identificar-se, amb gran èxit, durant els últims anys. Perquè el Barça, igual que un grapat de clubs escollits, és moltíssim més que una pilota i uns xicots que la toquen. És moltíssim més per als catalans, però també per al món. El Barça és una icona internacional, una marca planetària. De fet, és la més potent de les comptades marques planetàries de Catalunya.

¿Quin valor té la imatge, la reputació, la marca Barça? És difícil de saber-ho, però segur que, en euros, una quantitat estratosfèrica, marejadora. ¿Compensen els milions a cobrar el perjudici simbòlic que la publicitat de Qatar comporta?