Encara que certament no demostri una grandíssima elegància, té dret Carod-Rovira a reivindicar-se i revenjar-se com vulgui de Puigcercós i companyia. Altra cosa és que algú pugui arribar a creure’s que Carod no hi té res a veure amb l’esfondrament republicà. O amb el tripartit que ara critica. Des del seu viatge a Perpinyà fins als endolls a parents i amics, passant per haver estat l’encarregat d’anunciar, cofoi, el segon tripartit per televisió, aquell vespre del 5 de novembre de 2006…

Ara, a ERC, un partit de sang calenta, hi ha la gran i comprensible temptació de llançar els dos Joans, Puigcercós i Ridao, per la finestra. Motius per fer-ho n’hi ha. S’han comès molts errors de tota mena, que s’han materialitzat cruament en els resultats del passat dia 28. Ara bé: fagocitar de nou els seus líders, com ha fet ERC tantes vegades, pot tenir, em sembla, més conseqüències negatives que positives. Almenys en aquests moments.

La manera de fer veure el que vull dir és molt senzilla. Passa per una sola pregunta, la següent: si els Joans són defenestrats, qui els substituirà? Compta ERC uns lideratges alternatius capaços de treure el partit de la delicadíssima situació en què es troba? Jo diria que la resposta és ‘no’. Per tant, per greus i nombrosos que siguin els pecats acumulats, ara per ara ERC no té altra alternativa que provar de tirar endavant amb Puigcercós i Ridao.

Fer altrament significaria, des del meu modest punt de vista, que ERC opta pel suïcidi, cosa que, d’altra banda, tractant-se del partit que es tracta, no es pot descartar.