Sí, sé que el diumenge Artur Mas va parlar d’humilitat. I va fer molt ben fet en situar aquesta actitud entre les que han d’inspirar el president de la Generalitat i el seu govern en els pròxims quatre anys. De prepotència ja n’hem tingut prou. També de sectarisme. En aquest moment històric la humilitat i tot el que l’acompanya –ser constructius, dialogants i amables- és més necessari que mai, sempre, esclar, sense renunciar a les conviccions i al projecte propi, i, sobretot, sense ser babau.

Però resulta que és justament en el moment que la humilitat és tan recomanable quan la temptació de no ser-ho –pels resultats extraordinaris obtinguts per CiU venint de l’oposició- són més grans. A aquesta temptació cal afegir-hi que a alguns de la direcció i l’aparell de CiU el cos tal vegada els demana marxa, massa marxa. I els empeny rescabalar-se de totes i cadascuna de les humiliacions sofertes, cosa a la qual han de renunciar. I no es tracta només del que es diu. També de com s’actua, i de les imatges i els símbols. En aquest sentit, la foto en contrapicat de Mas -a qui no tinc en absolut per un fanfarró, al contrari- empunyant un timó apareguda a la portada de La Vanguardia em va inquietar. Refio que sols sigui una anècdota.