Aquesta setmana passada hem assistit a un veritable festival AVE. El príncep Felip inaugurava la línea Madrid-Albacete, mentre son pare ho feia dissabte amb la Madrid-València (que ha d’arribar a Múrcia). Espanya –que ja en té la xarxa més gran d’Europa- aviat tindrà AVE pertot, sense importar gaire que els milers i milers de milions d’euros que ens costa l’operació tinguin o no tinguin justificació des d’un punt de vista econòmic.
Així, entre d’altres, tindran AVE les quatre capitals de província gallegues, les tres basques i també Astúries i Cantàbria. Igualment, el tren unirà les dues extremenyes, Càceres i Badajoz. Si un mira el mapa de les línies de l’AVE presents i futures, s’adonarà de la seva descarada radialitat, s’adonarà que s’assembla molt al dibuix d’un pop o una aranya, amb un cos al centre i unes potes llargues que surten d’aquest cos per projectar-se en totes direccions.
La filosofia del PSOE i del PP ha estat i és clara. Per davant de les raons de tipus econòmic hi han posat sempre el seu nacionalisme. Això vol dir unir el centre amb les ciutats de la perifèria, reforçant així Madrid i relegant altres àrees, encara que el seu dinamisme econòmic i les necessitats reals del país aconsellés prioritzar-les. És el cas del corredor mediterrani, molt endarrerit –fa divuit anys que a Sevilla tenen AVE-, entre d’altres motius perquè a socialistes i populars han considerat que pel que ha de servir aquest tren és per construir la nació espanyola.
Fins a tal punt aquesta visió nacionalista de l’AVE és acceptada com a natural, que el príncep Felip va manifestar dimecres públicament que “reforça la nostra cohesió territorial” i que “a partir d’avui no sols estarem més a prop, més enllaçats, sinó també més units”. Tres dies després, a València, Joan Carles es felicitava perquè l’AVE afavorirà “la nostra economia i la nostra cohesió social i territorial”. Esperanza Aguirre, de la seva banda, no es va poder estar de celebrar que amb l’AVE València es converteixi en “el port de Madrid”.
Tot això no és nou, és clar. S’ha denunciat bastament –llegeixin per exemple els llibres dels professors Germà Bel i Josep Vicent Boira, entre d’altres-. El nacionalisme espanyol actua en contra dels nostres interessos econòmics –el corredor mediterrani- i amb els nostres diners –el 9 o 10 per cent del nostre PIB, el dèficit fiscal que la resta d’Espanya se’ns queda- per debilitar-nos com a poble. I ens toca, almenys de moment, aguantar-ho.
Així, entre d’altres, tindran AVE les quatre capitals de província gallegues, les tres basques i també Astúries i Cantàbria. Igualment, el tren unirà les dues extremenyes, Càceres i Badajoz. Si un mira el mapa de les línies de l’AVE presents i futures, s’adonarà de la seva descarada radialitat, s’adonarà que s’assembla molt al dibuix d’un pop o una aranya, amb un cos al centre i unes potes llargues que surten d’aquest cos per projectar-se en totes direccions.
La filosofia del PSOE i del PP ha estat i és clara. Per davant de les raons de tipus econòmic hi han posat sempre el seu nacionalisme. Això vol dir unir el centre amb les ciutats de la perifèria, reforçant així Madrid i relegant altres àrees, encara que el seu dinamisme econòmic i les necessitats reals del país aconsellés prioritzar-les. És el cas del corredor mediterrani, molt endarrerit –fa divuit anys que a Sevilla tenen AVE-, entre d’altres motius perquè a socialistes i populars han considerat que pel que ha de servir aquest tren és per construir la nació espanyola.
Fins a tal punt aquesta visió nacionalista de l’AVE és acceptada com a natural, que el príncep Felip va manifestar dimecres públicament que “reforça la nostra cohesió territorial” i que “a partir d’avui no sols estarem més a prop, més enllaçats, sinó també més units”. Tres dies després, a València, Joan Carles es felicitava perquè l’AVE afavorirà “la nostra economia i la nostra cohesió social i territorial”. Esperanza Aguirre, de la seva banda, no es va poder estar de celebrar que amb l’AVE València es converteixi en “el port de Madrid”.
Tot això no és nou, és clar. S’ha denunciat bastament –llegeixin per exemple els llibres dels professors Germà Bel i Josep Vicent Boira, entre d’altres-. El nacionalisme espanyol actua en contra dels nostres interessos econòmics –el corredor mediterrani- i amb els nostres diners –el 9 o 10 per cent del nostre PIB, el dèficit fiscal que la resta d’Espanya se’ns queda- per debilitar-nos com a poble. I ens toca, almenys de moment, aguantar-ho.