El que a aquestes altures ja hem d’anomenar cas Wikileaks presenta incomptables prismes. Em referiré avui tot just a un parell, que em sembla que són fonamentals. El primer té a veure amb l’interrogant sobre fins a quin punt es pot justificar la intercepció i difusió d’informació de caire privat (i, en aquesta ocasió, també secreta). Perquè resulta evident que, en fer-ho, es produeix un dany, atès que es vulnera la privacitat i la legislació que la protegeix. A més, la revelació de determinades informacions pot tenir conseqüències realment nefastes per als interessos col·lectius. El dilema enfronta, doncs, transparència o, si ho prefereixen, veritat, i responsabilitat. Del que es tractaria, en termes generals, és de calibrar si l’interès públic -un concepte certament difícil de delimitar- de cadascuna de les revelacions compensa, és més gran, que no pas el mal causat. Si no és així, els mitjans de comunicació haurien d’abstenir-se d’esbombar-les.

El segon aspecte que vull comentar transcendeix el cas Wikileaks, va molt més enllà. Perquè la cosa més alarmant que ens ha estat revelada per Julian Assange és la feblesa, la vulnerabilitat, d’uns sistemes que se suposa que són segurs, i que han de ser-ho. ¿Com pot ser que una petita organització capitanejada per un senyoret enclenxinat sigui capaç d’extreure centenars de milers de documents de les entranyes de la primera potència mundial? Si això ha estat possible, ¿què no ho pot ser? Vull dir, ¿què passaria si, en comptes de Wikileaks, qui accedís als secrets dels Estats Units o d’un altre país fos, per exemple, un grup terrorista? El cas Wikileaks té la virtut de fer-nos d’alarma, d’advertir-nos un perill que no solament amenaça els governs, sinó tothom -empreses, bancs, institucions de tota mena… i particulars- que no vulgui que el contingut del seu ordinador acabi en mans alienes i poc recomanables.