Ho comentem, al•lucinats, amb un amic. En un tres i no res, Catalunya s’ha quedat sense caixes i només uns quants (Cabana, Serra Ramoneda i pocs més) han piulat. Anys i panys lloant el “model català” de caixes i resulta que, com si fos un truc del Mag Lari, ben aviat les haurem perdut absolutament totes.
Primer va ser el FROB, que envaïa de forma flagrant les competències catalanes sobre caixes –per cert, com està el recurs d’inconstitucionalitat que el conseller Castells va anunciar que havia presentat?-, després el constant assetjament a les entitats i finalment el decret que farà que les caixes passin a ser història. Una operació de Miguel Ángel Fernández Ordóñez, governador del Banc d’España, a major glòria i benefici dels dos grans banquers de la cort de Zapatero: Emilio Botín (Santander) i Francisco González (BBVA).

Els catalans som capaços d’amoïnar-nos increïblement per segons què, però, en canvi, callem davant maniobres de gran abast com la de les caixes. I no crec que cap català sigui prou ximple com per creure’s que tot plegat es deu a raons de naturalesa exclusivament econòmica, tècnica. Ja dic, el silenci sepulcral em sorprèn i fins m’atordeix, a pesar de saber el gran poder que té La Caixa –que porta molts anys volent convertir-se en banc- i que la situació financera de la Generalitat possiblement fa que alguns s’estiguin més quiets del que tocaria. Una Generalitat que, per altra banda, té competències sobre les caixes, però no sobre els bancs, el que significa que en el futur ben poc podrà dir en aquest terreny.

A més –atenció-, el que ha succeït i està succeint amb les caixes pot ser un perillós precedent de futures maniobres per reduir el poder i la personalitat nacional de Catalunya. Ara han vist que als catalans ens poden xiular penals injustos sense que passi res.