El culebró sobre els 80 quilòmetres per hora (no hauria de resultar
tan difícil que el govern de CiU expliqués el que farà d’una manera
comprensible), sumat al persistent anticicló, que concentra la
contaminació als carrers i a les places de les nostres ciutats, ha
desfermat el debat sobre la qualitat de l’aire que respirem. Un debat
que el director del Servei de Meteorologia nomenat al seu moment pel
tripartit (ell és d’EUiA) ha aprofitat per arremetre virulentament
contra CiU en un article en aquest diari i deixar el càrrec amb molt
poca professionalitat i elegància.

Però també s’han produït
iniciatives en clau constructiva. Han sorgit idees de diferent
naturalesa que poden ser d’ajut. Per exemple: la proposta per reduir la
circulació de vehicles privats a les grans capitals, proposta que,
tanmateix, requereix inversions que em penso que ara per ara no es
poden endegar. Una altra mena de propostes són les que se centren a
gravar -per exemple, a través de l’impost de circulació- aquells
vehicles que més pol·lució causen. Tenir cotxes (o altres vehicles) que
contaminen molt ha de sortir car. Senzill i entenedor per a tothom.
¿Per què els seus propietaris han de pagar més? Doncs perquè estan
generant allò que els economistes diuen una externalitat negativa (perjudiquen la resta de ciutadans) més gran que els altres.

En
aquest cas, tocar la butxaca té dos efectes positius molt apreciables
(sempre que es toqui prou). El primer, el pedagògic, per dir-ho així:
quan facin números, els compradors s’ho pensaran dos cops abans de
quedar-se un vehicle contaminant. El segon efecte és del mateix estil,
però té a veure amb l’oferta: la indústria, a l’adonar-se que baixen
les vendes de models contaminants, es veurà impulsada a invertir de
veritat en la producció i comercialització d’automòbils més
respectuosos amb l’atmosfera.