Arran de la convulsió a Tunísia, Egipte i els altres països àrabs del sud del Mediterrani, molts polítics i comentaristes estan exhibint un poc nivell inquietant. Parlen d’aquest assumpte d’una forma naïf que pot despertar simpatia, però que, si un hi reflexiona una mica, resulta moralment inacceptable.

Escoltem a diari sentides proclames a favor de la llibertat, de la democràcia, de la valentia del poble, etcètera. Crec que tots els que ens considerem persones decents hem de compartir aquestes proclames. Hem d’alegrar-nos del que està passant en aquests països mercès al comportament heroic de les seves poblacions (recordem que a Espanya Franco va morir plàcidament al llit després d’una dictadura quasi eterna).

No obstant, i em refereixo concretament a Egipte, ningú seriós no pot limitar-se a saludar i aplaudir. No ens podem quedar aquí. L’obligació de la gent que escriu o parla davant d’un micròfon és ser conscient que enlloc està escrit que, en caure, una dictadura hagi de donar automàticament pas a una democràcia. Una dictadura pot precedir a una altra dictadura. Un infern, a un altre infern.

I a Egipte existeix el perill real que el poder acabi en mans dels islamistes dels Germans Musumans, que és el grup opositor més gran i millor organitzat. I això seria una notícia pèssima per a Israel, Estats Units, el món occidental i la humanitat en el seu conjunt, però sobretot per als propis egipcis.

El que és intel•lectualment seriós i moralment digne és estar al costat dels manifestants i de la revolta, però, alhora, advertir del perill existent i cridar tots aquells actors que poden incidir en el desenvolupament de la situació –també als manifestants- que cal vigilar i treballar perquè el procés no acabi desembocant en un règim teocràtic, en què la suposada llei de déu esclavitzi els homes, sinó en una democràcia de veritat.

Calia estar a favor de la llibertat i no amb Mubarak. Cal estar a favor de la llibertat i no amb els islamistes.