Fa uns dies que a la retina hi duc, entre d’altres, la imatge dels dos Mirage F1 libis que van aterrar dilluns a Malta. Els seus pilots van desertar perquè no haver d’obeir l’ordre de Gadafi de bombardejar els manifestants. És una de les moltes sorpreses d’aquests dies, en què tenim la sensació vivíssima que una onada de llibertat recorre el nord d’Àfrica i, també, el món.
És una onada fantàstica, que començo a creure que no podem circumscriure exclusivament als països àrabs o musulmans, sinó que va més enllà. Si no fos així, no s’explicaria que governs com el cubà, l’iranià, el rus o el xinès, entre d’altres, donin tantes mostres d’inquietud i hagin allargat encara més els seus tentacles repressors. Troben, i em penso que l’encerten, que aquesta onada de llibertat -per a ells tan amenaçadora- té a veure amb variables la naturalesa de les quals no són només regionals o culturals. Quines variables? Almenys dues. El nivell de censura i les característiques socioeconòmiques del país. L’increment exponencial de la circulació d’informació al món, el fet que, per dir-ho així, mercès a la tecnologia l’ample de banda cada dia s’engrandeixi, fa que als sàtrapes censurar els resulti cada cop més complicat. La pobresa i la injustícia no fan altra cosa, en conjugar-se amb aquest creixent accés a la informació, que actuar com a precipitants de les revoltes.Segons aquesta hipòtesi, els règims menys exposats al contagi, els més resistents als anhels de llibertat, serien aquells durament censors però, en canvi, capaços de proporcionar un nivell de benestar acceptable a almenys una part important de la població. Tanmateix, i atès que accedir a la informació és cada cop més fàcil i la capacitat censora no és il·limitada, hem de tenir l
’esperança que, a la llarga, no hi haurà cap dictadura que no acabi perdent peu i estimbant-se.