Com li passa al personatge encarnat per Bill Murray a la pel·lícula Groundhog Day (el Dia de la Marmota, traduïda al català amb el títol d’Atrapat en el temps), assistim novament a l’esfondrament de l’imperi de José María Ruiz-Mateos. Si fa uns quants lustres el dolent era Miguel Boyer -«¡que te pego, leche!», ¿se’n recorden?- ara és Emilio Botín, que va tancar l’aixeta al clan de l’abella. Ruiz-Mateos, al girar-se contra el president del Banco de Santander, ha difós les cartes que va enviar al senyor Emilio suplicant-li auxili. Són entre entendridores i grotesques. Penso especialment en aquella en què Ruiz-Mateos li fa saber al banquer que, tot i que es negui a deixar-los més diners, la seva família ha pregat igualment per ell a la seva capella domèstica. De tota manera, la missa dels Ruiz-Mateos sembla que no va estovar gens ni mica l’ànima d’Emilio Botín-Sanz de Sautuola y García de los Ríos, fill i nét de banquers.

En una altra de les cartes, Ruiz-Mateos es veu amb l’obligació de confessar al seu banquer -i amic fins que les coses es van tòrcer- que la publicitat i la informació que estan donant públicament per aconseguir que els ciutadans confiïn els seus diners a Nueva Rumasa a canvi de pagarés tenen poca connexió amb la realitat. I amb un to ridículament pedagògic i d’un estudiat col·leguisme, confessa a Botín que, ja ho saps, una cosa és el que es diu de cara enfora (per atraure incauts) i una altra la realitat, i la realitat, estimat Emilio, és que les coses estan ben fumudes i que necessito els diners del teu banc. Aquí Ruiz-Mateos em recorda els governs de les dites economies perifèriques, com l’espanyola, que sovint es veuen obligats a posar-se al davant dels focus per prometre i reprometre que les coses milloren i que això el trimestre vinent encara es veurà més clar. També m’imagino Botín posant els ulls en blanc mentre sentia el mes passat Ruiz-Mateos a la tele proclamant que se suïcidarà si no paga.