Catalunya, a dia d’avui, no és independentista. Vull dir, no hi ha una majoria ni curta ni llarga a favor de la independència. La realitat no es pot obviar ni emmascarar, si és que aspirem a pensar-la honestament. Per aquest mateix motiu tampoc no es pot negar la rellevància i significació de les consultes populars que van acabar el passat dia 10.

Les consultes han estat organitzades des de la societat civil –l’autèntica- i mercès al treball voluntari, en un moviment que ha abastat tot Catalunya i s’ha perllongat des del setembre de 2009 ençà. Diguin el que diguin alguns, a més, aquest moviment no ha comptat amb l’impuls ni el finançament de partits polítics, enllà de, bàsicament, la cessió de locals municipals per votar.

Però, a més, és que la participació en aquesta onada de reivindicació del dret a l’autodeterminació s’hi han sumat amb el seu vot més de 880.000 catalans. A la capital, Barcelona, les paperetes han superat les 250.000.

La magnitud de l’operació, juntament amb els centenars de milers de catalans que hi han pres part, forma part de la realitat. No és tota la realitat, però en forma part, és realitat. A uns aquesta realitat els pot semblar una bona notícia i a uns altres una mala notícia, però el que no es acceptable és la ridiculització, el menyspreu o l’insult en què han caigut molts, els quals asseguren paradoxalment ser bons patriotes espanyols, ser demòcrates i aspirar a la concòrdia.

Perquè en bona part el problema rau justament la ridiculització, el menyspreu i l’insult en què amb gaudi malsà insisteixen força mitjans de comunicació i polítics, generant un inquietant clima de catalanofòbia en la societat espanyola. Aquesta hostilitat, que es tradueix en fets concrets tan tangibles com la negativa a rebaixar el dèficit fiscal català –els recursos que se’n van per no tornar– o la sentència contra l’Estatut, un Estatut, recordem-ho, aprovat en referèndum –aquest sí oficial i plenament legal– pels catalans.

Els catalans normals i corrents, la gent, ha reaccionat simbòlicament: la massiva manifestació del 10 de juliol i les consultes sobiranistes que ara han culminat han estat això. En un altre àmbit, que en el moment d’escriure aquestes ratlles estiguem a punt de poder llegir per primer cop en la seva centernària història La Vanguardia en català –El Períodico fa una colla d’anys que ofereix aquesta possibilitat– té a veure, també, em sembla, amb un desplaçament –lent però profund– de la societat catalana vers una major consciència nacional i aspiració sobiranista.

Bé pot passar que, si la relació amb Espanya continua com darrerament, si els espanyols raonables i sensats no prevalen, si el problema espanyol empitjora, arribi un dia en què la societat catalana no es conformi amb respondre només a base de símbols. Algú, Ebre enllà, hauria d’adonar-se’n.