Crec fermament en els drets humans, el primer dels quals és el dret a la vida, però no penso plorar per Ussama bin Laden. No penso plorar per algú que ha contaminat el món musulmà amb la metzina de l’odi, que ha ordenat i celebrat la mort de milers de persones –adults, infants, gent gran–. En aquest planeta, cada dia, són multitud les persones que pateixen i moren injustament. ¿Per què hauria de plorar per Bin Laden ? Sembla evident que l’operació de l’escamot d’elit nord-americà que el va matar va cometre força errors. El Mossad amb Adolf Eichmann va ser menys barroer. I no solament amb Eichmann –amb qui d’altra banda, també es va passar per alt el que s’anomena la legalitat internacional–, sinó també en el cas d’altres criminals nazis. Però resulta que Bin Laden no sols era un criminal, sinó també un símbol potent i perillós. Aquesta era la gran dificultat afegida. La decisió d’ Obama, certament qüestionable des de la perspectiva de l’ètica democràtica, ha estat una decisió política. I la política sol obligar a triar entre dos mals, i, a més a més, enmig d’una gran incertesa, sense tenir tota la informació ni poder-ne calcular amb exactitud les conseqüències.
Que hagi estat Obama, al qual alguns van beatificar i perfumar amb encens (recordo encara el rostre gegant d’ Obama que es va dibuixar a la platja de Barcelona just abans de les eleccions presidencials nord-americanes), qui va donar l’ordre, no deixa de ser una cruel paradoxa per a la parròquia dels purs, tots aquells per a qui el gris o els matisos constitueixen sempre una repugnant traïció. Obama –premi Nobel de la pau–, a més a més, s’ha felicitat per l’operació i ha reivindicat el seu antecessor a la presidència, Bush, cosa que els deu haver deixat, encara que només fos per un moment, del tot confosos. No cal témer, però: aviat tornaran a les seves certeses absolutes i simples. Tan confortables i tranquillitzadores.