Segons l’Organització Internacional del Treball (OIT), Espanya es troba entre els estats de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) amb major desigualtat salarial, això és, amb major desigualtat entre el 10 per cent que més cobra i el 10 per cent que cobra menys. La desigualtat és un terme que s’utilitza profusament en els mitjans de comunicació, de manera que pràcticament s’ha convertit en un tòtem. Val la pena, doncs, rumiar-hi una mica.
 
Imaginem un país de 1.000 habitants on tots són riquíssims. La desigualtat no existeix. Imaginem un altre país també de 1.000 habitants on tots es moren de fam. La desigualtat és igualment inexistent. Quin país preferim, però? Doncs és clar: el primer.
 
Imaginem ara un tercer país on els que guanyen menys guanyen molt i els que guanyen més guanyen moltíssim. Hi ha desigualtat, però en aquest país s’hi viu molt bé. Imaginem ara un quart país on hi ha la mateixa desigualtat, però resulta que els que guanyen menys es moren de gana. És un país que no va bé.
 
Què vull dir amb tot plegat? Que en realitat allò que debò importa no és tant el grau de desigualtat sinó com viuen aquells que guanyen menys (el 10 per cent amb salaris més baixos, per exemple). Si els que guanyen menys guanyen força o molt, el problema de la desigualtat és mínim o nul. Si els que guanyen menys guanyen poc o poquíssim, el problema de la desigualtat aleshores és major, però no per la desigualtat en ella mateixa, sinó per la pobresa que assota una part de la societat.