Els temps canvien. I depressa. A Catalunya i, especialment, als rengles de l’avui molt atribulada esquerra catalana.

Així, d’aquí a poc temps pot ben ser que quatre de les cinc principals
formacions polítiques catalanes estiguin liderades per gent de missa.
Creients i catòlics. Si no m’equivoco, això suposarà una plusmarca quant
a la presència de creients al capdavant dels partits polítics catalans.
Van quedant enrere, sembla, els temps de l’esquerra menjacapellans. 

Repassem. El tot just elegit president d’ERC, Oriol Junqueras,
eurodiputat i alcalde de Sant Vicenç dels Horts, és un catòlic
desacomplexat. Igualment, qui es perfila com a possible nou màxim
dirigent del PSC en substitució de José Montilla, l’alcalde de Lleida,
Àngel Ros. Un i altre se sumarien al president Artur Mas (i Duran
Lleida) i a Alicia Sánchez-Camacho, del PP. Només quedaria fora d’aquest
club catòlic el màxim dirigent d’Iniciativa, Joan Herrera.

Val la pena consignar aquí que, mentre a Mas i Sánchez-Camacho ningú no
els retreu res i la seva condició de catòlics és vista amb normalitat
entre els seus coreligionaris, entre els quals hi ha molts no creients,
aquest no és el cas ni de Ros ni de Junqueras. No és estrany sentir
crítiques o algun comentari irònic sobre aquests dos últims arran del
seu catolicisme, crítiques i conyetes que molt sovint provenen de
companys de partit.