La violenta crisi del deute que assota la zona euro ja ha tombat una colla de governs com si fossin fitxes del dòmino. Un darrere l’altre han estat escombrats. Els nous executius, com el que aviat agafarà les regnes a Espanya, resen perquè la crisi comenci a esvair-se abans que arribi una altra vegada l’hora d’encarar-se a les urnes. A Espanya és probable que vegem com alguns ministeris, singularment els de caire econòmic, són ocupats per tecnòcrates, és a dir, per persones amb un perfil més tècnic que polític. A més a més, el nou Govern haurà de començar a aplicar aviat noves reformes i ajustos, sense deixar d’estar amatent al que diguin Berlín i els mercats.
El recurs més o menys generalitzat a la tecnocràcia per part de la política suscita reaccions diverses, reaccions que han estat especialment sonores en el cas d’Itàlia i de Grècia, on els seus primers ministres, Silvio Berlusconi i Geòrgios Papandreu, han cedit el lloc respectivament a Mario Monti i Lukas Papadimos.
Davant de la caiguda de Berlusconi, un personatge sens dubte singular, excessiu, però menys insensat del que de vegades s’ha volgut fer creure, hi ha hagut qui ha donat via lliure a l’alegria, la celebració i l’aplaudiment. Això ha estat força comú entre els seus enemics de l’esquerra, a qui no els ha importat que la dimissió la forcessin les greus circumstàncies que viu Itàlia, atès que Il Cavaliere comptava amb majoria parlamentària. Es veu que per a alguns els mercats són l’encarnació de tots els mals menys quan satisfan les seves preferències o les seves fòbies.
Existeix, tanmateix, una segona classe de consideracions originades pels abandonaments de Silvio Berlusconi i Geòrgios Papandreu. Em refereixo a totes aquelles veus que s’han alçat en contra del que podríem anomenar auxili tecnocràtic per denunciar la presumpta falta de legitimitat democràtica de Mario Monti i Lukas Papadimos per ser primers ministres. L’acusació es basa en el fet que ni l’un ni l’altre han estat votats pels ciutadans. Es fa notar també que, com hem apuntat, ni Berlusconi ni Papandreu van plegar perquè haguessin perdut la confiança parlamentària. Les dues coses són certes, però entrem-hi més a fons. Revisem-ne els detalls.
Monti i Papadimos no van figurar en les candidatures de les darreres eleccions legislatives a Itàlia i Grècia. Però val la pena recordar que a Itàlia i Grècia, com a Espanya, no hi ha elecció directa del cap del Govern. El designen els parlamentaris, aquestssí escollits mercès al vot popular. Rajoy, igual que Monti i Papadimos, serà elegit pels diputats, no pels ciutadans. Cal suposar, d’altra banda, que en els processos que han dut a les investidures de l’italià i del grec no s’ha registrat cap il·legalitat. La manca de legitimitat, doncs, l’hem de matisar i, alhora, situar-la sobretot en un nivell simbòlic, en la mesura en què els nous executius compten amb prou suport parlamentari.
No es pot negar, però, que el que ha passat a Itàlia o a Grècia no s’ajusta a la normalitat. Tampoc no és recomanable que passi. Sent així, cal preguntar-se pels motius que ens han dut fins aquí: ¿com és que tant Berlusconi com Papandreu han decidit llançar la tovallola a favor de tecnòcrates? ¿Com és que els respectius parlaments ho han abonat? Berlusconi i Papandreu s’han adonat que no podrien imposar-se a l’endimoniada dinàmica parlamentària en què es trobaven atrapats, dinàmica agreujada per la contestació al carrer. El clima enterbolit al qual s’enfrontaven –constants bloquejos, pals a les rodes i traïcions– impedia o dificultava molt l’adopció de les mesures que els seus països necessiten i que les autoritats econòmiques i polítiques europees, com també els mercats, exigeixen.
La cessió del timó als tecnòcrates no és, d’altra banda, incondicional, al contrari. Implica importants requeriments. En primer lloc, que el poder del tecnòcrata ha de ser limitat en el temps. El tecnòcrata té un encàrrec i disposa d’un període per dur-lo a terme. En segon lloc, atesa la seva pròpia naturalesa al marge dels partits, cal que el tecnòcrata compti amb el màxim consens transversal, consens que no tenien ni Berlusconi ni Papandreu. Això és indestriable d’un necessari parèntesi, d’un alto el foc en les hostilitats entre forces polítiques i també al seu interior, a fi que el nou Executiu pugui complir la seva missió, que no és altra que corregir la deriva del país i posar les bases per a la seva salvació .
Suposem que, en efecte, com creuen els mercats, les màximes autoritats europees i també Silvio Berlusconi i Geòrgios Papandreu, aquesta, la dels tecnòcrates, sigui l’única o la millor manera d’intentar evitar un gran desastre. ¿Era responsable negar-s’hi per un sentit de puresa democràtica? Abans de respondre cal recordar que la situació era i és desesperada, totalment excepcional, i que el perill a què s’enfronten Itàlia i Grècia (també Espanya) és de precipitar-se en un pou negríssim, un pou que significaria, en l’extrem, retrocedir molts anys, segurament dècades, en termes econòmics i de benestar social.
Periodista.