Siguem clars: ningú no sap com acabarà el procés que ha endegat Catalunya vers l’autodeterminació (primera fita i fonamental) i, si és el cas, la independència. Ningú a Catalunya, però tampoc a Espanya. Ho desconeixen els que proclamen que la independència és absolutament impossible i ho desconeixen també els que prediquen que tot anirà com una seda. L’actual moment és doblement incert, perquè la reclamació catalana es produeix en el marc d’una feridora crisi econòmica.
Quan el grau d’incertesa d’una situació donada és tan alt com ara cal mirar-nos a nosaltres mateixos. Quan hi ha moltíssimes variables no és una bona idea obsessionar-se a intentar preveure el futur, sinó que cal concentrar-se en la pròpia actuació, en el que un fa i en com ho fa. I no sols això, sinó que al mateix temps s’ha de fer un esforç per impedir que la por ens destorbi i ens empenyi a l’error. Cal, en aquest sentit, aïllar-se de la pol·lució ambiental. Donar l’enrenou per descomptat i continuar endavant amb la vista clavada en les nostres passes.
Catalunya és relativament feble davant un estat, l’espanyol, que té innumerables ressorts que pot utilitzar i, de fet, utilitza. Catalunya només sortirà ben parada del procés en què es troba immersa si no comet equivocacions. Per tant, els catalans hem d’actuar amb una gran determinació, però també amb tota la intel·ligència i la responsabilitat del món.
Dèiem que, quan el que depèn de nosaltres representa sols una petita porció dels factors que incideixen en un assumpte, és vital parar molta atenció. Per, passi el que passi, tenir la consciència tranquil·la i poder-nos dir en el futur, a nosaltres mateixos i als nostres fills i néts, que vam fer tot el possible de la millor manera possible. Donada la naturalesa del que està succeint, qualsevol acció nostra o d’altres pot incidir i modelar el context. O, dit d’una altra manera: en ser un procés molt làbil i de desenllaç extremadament incert (entre d’altres coses, perquè es tracta d’un itinerari no formalitzat), tan difícil de preveure, l’acció dels diferents actors, els seus moviments, conté una capacitat notable de transformació. En un entorn tan fluït la trajectòria es fa difícil de predir, però alhora qualsevol element té potencial per alterar-la. Ha passat un i mil cops al llarg de la història.
¿I què és el que ha de fer, i ha de fer bé, Catalunya? Sobretot i en primer lloc, promoure un debat obert, franc i enraonat per tal que els ciutadans puguin conformar adequadament la seva postura tant sobre l’autodeterminació com sobre la relació que ha de mantenir Catalunya amb Espanya. Això significa garantir el dret de tothom a expressar lliurement el seu parer i, igualment, impedir en la mesura del possible sortides de to que adulterin el debat i perjudiquin la posició catalana. Mai, mai s’ha de perdre de vista que la raó democràtica està del cantó del dret a decidir. Aquesta és la seva gran basa a Catalunya i a la resta de l’Estat i del món. És imprescindible que continuï sent així.
Els pròxims president, Govern i Parlament de Catalunya seran els responsables principals que aquestes condicions es compleixin. Però no sols ells. També els representants de la societat civil, els empresaris, els mitjans de comunicació i tots i cadascun dels ciutadans.
El Govern i les forces polítiques que impulsen l’Estat propi han de ser capaços d’explicar amb valentia i honestedat als catalans que, tot i que finalment esdevindrem més lliures i gaudirem d’un major benestar individual i col·lectiu, existeixen riscos importants i que el procés tindrà inevitablement una sèrie de costos, difícils de quantificar però que, en tot cas, cal estar disposats a suportar. Uns costos als quals ens veurem sotmesos almenys per un temps, durant un període que podríem denominar d’ impasse o de transició.
En aquest sentit, és clau no solament respondre a les amenaces –pràcticament les set plagues d’Egipte– que anuncia un dia rere l’altre el Partit Popular, sinó també redoblar els esforços per dissipar les inquietuds que puguin tenir aquelles persones més emocionalment vinculades a Espanya i la seva cultura, o tots aquells a qui alguns es dediquen a espantar dient-los, per exemple, que una Catalunya independent s’assemblaria enormement a la Romania de Ceausescu .
Fins ara el president Mas, que és qui ha liderat políticament la demanda d’un referèndum i d’un estat propi per a Catalunya, ha sabut conduir bé les coses, sense grans errors. De fet, una de les virtuts de Mas és la seva alta fiabilitat, en el sentit que és una persona que comet poques relliscades. La veritat és que com més passen els anys, menys en comet. Els seus moviments han estat comprensibles i coherents. Aquesta és la manera com s’ha de continuar actuant.
Periodista.
M’agradaria no equivocarme, amic Marçal, però aquesta setmana passada vaig estar a Catalunya i vaig sondar el clima polític entre la gent, coneguts i no coneguts, i tinc lá impresió de que en Mas s´ha passat de rosca i que molts que l´havien votat no ho faran aquesta vegada. És possible que obtingui vots de l´esquerra republicana però en perdrà de la dreta catalanista. Tu coneixes l´obra de Muñoz Seca, assessinat a Paracuellos, “la venganza de Don Mendo” que quan juguen al set i mig afirma que …pasarse es peor. Mas s´ha passat i no parla clar i català. I pot haver sorpreses.