El Partit Popular es proposa aprovar una nova la llei sobre l’avortament. Com se sap, la primera la va impulsar el PSOE en temps de Felipe González. Tot i que la dreta espanyola l’havia criticat i que la norma presentava, en la seva aplicació, alguns problemes greus, els governs d’Aznar (1996-2004) van renunciar a tocar-ne res. Després va tornar el PSOE al poder i Zapatero va tirar endavant la llei que ara el PP sí que es disposa a reformar, llei que, des de la seva aprovació el 2010 fins ara, ha estat fortament contestada pels populars, l’Església catòlica i una part de la ciutadania.

És evident que un assumpte d’una dimensió moral tan clara com aquest motiva sempre debats apassionats i, a vegades, tan polaritzats que resulta molt difícil qualsevol esforç per avançar constructivament. Més encara elaborar una llei que pugui ser acceptada per una majoria social tan àmplia com sigui possible i que, a més, estigui ben feta, sigui útil, funcioni.

En el cas de l’avortament, existeix, doncs, una dimensió personal -el que pensa vostè, el que penso jo, el que pensa cada ciutadà- i una segona de col·lectiva -una legislació per a la majoria i útil a la societat.

Començaré pel que penso jo, o ho provaré. La meva opinió sobre l’assumpte ha evolucionat amb el temps, des d’una postura diguem-ne més proavortista quan estudiava fins a una manera de veure-ho ara, 20 o 25 anys i dos fills més tard, menys procliu a la màniga ampla.

Des de fa molt em sembla un disbarat el crit de guerra que proclama allò de «nosaltres parim, nos­altres decidim!». O els eslògans que per defensar la interrupció voluntària de l’embaràs afirmen que la dona ha de poder fer amb el seu cos el que vulgui. Em semblen un disbarat perquè ignoren l’existència mateixa del fetus o, el que és el mateix, li atorguen la mateixa consideració que a una piga, una berruga o una bony de greix.

Si es tractés d’una piga resultaria obvi que la dona (o l’home) decideix. Tan obvi que no hi ha cap llei que reguli l’eliminació de pigues o de berrugues. Però una vida, encara que sigui només en potència, és tota una altra cosa.

Igualment, no crec que es pugui equiparar, com fan alguns des de l’altre extrem, l’avortament amb l’assassinat. Ni que es pugui atorgar idèntica protecció a la mare i al nasciturus, o, expressat d’una altra manera: si el metge, per desgràcia, ha de triar entre una vida i l’altra, sembla indiscutible que ha de prioritzar la primera. Així mateix, tot i que penso que la vida cal protegir-la des que es forma l’embrió, trobo raonable que aquesta protecció s’intensifiqui d’acord amb l’estat de gestació, partint de la idea que no és el mateix el minut u de l’embaràs que el mes sis o el mes set, posem per cas. De fet, de terminis en parlen tant la llei del 1985 com la del 2010.

Acabo amb l’apartat de conviccions d’ordre més personal. L’avortament és sempre una experiència amarga per a la dona i va acompanyat d’un regust de fracàs. Però no solament això. Hauria de ser una notícia trista per a tothom. Penso que ningú no pot restar en la indiferència davant d’un avortament, perquè violenta i soscava la base ètica més fonda i fonamental de la humanitat civilitzada: el compromís amb la vida i la protecció del dèbil.

Aquest és a grans trets el meu punt de vista. N’hi pot haver, n’hi ha, de molt diferents.

Quant a com legislar sobre aquest assumpte, reprenc el fil del que deia abans. Una llei sobre l’avortament és de la mena de lleis que el que han de buscar no és acontentar una determinada facció, sinó l’acceptació de molts, els quals, a més, per una cosa o per una altra, segurament no estaran del tot satisfets.

No es pot fer el que va fer Zapatero, és a dir, acabar amb una llei que tenia un consens tàcit -com la del 1985- i redactar-ne una altra que subleva importants sectors. I torna a ser un error el que està a punt de fer el Partit Popular, és a dir: el mateix que va fer Zapatero però en sentit invers.

Deia que la llei ha d’estar ben feta, ha de fer servei. Vol dir això que qualsevol llei massa permissiva en aquest terreny causa malestar en part de la societat i desferma fenòmens com el del turisme avortiu (un negoci molt rendible). Contràriament, una llei massa restrictiva duu associada, a banda del malestar d’una altra part, els avortaments clandestins o a l’estranger.

A la llei, a qualsevol llei, d’això n’estic convençut, l’hauria d’acompanyar la promoció de l’ús de mesures contraceptives, especialment entre els joves, l’afavoriment de la via de la donació en adopció i, també important, un esforç -i aquí possiblement estic reprenent l’òptica més personal- per significar l’avortament com el que és: una decisió greu i sempre una mala notícia; no un trasbals molest però intranscendent.