En un calabós de Fort Meade (Maryland), no gaire lluny de Washington, passa les hores el soldat Bradley Manning, el noi a qui estan jutjant per haver facilitat a Julian Assange la pólvora informativa que va fer esclatar l’escàndol Wikileaks. Des de Fort Meade, el Finisterre de l’espionatge, un immens polígon consagrat al secret, es va llançar el ciberatac més formidable de la història, destinat a entorpir l’enriquiment d’urani iranià. També des de Fort Meade, fa uns dies que ho sabem, s’ha espiat, amb la col·laboració voluntària o obligada de grans companyies tecnològiques, una quantitat desconeguda, però massiva, de comunicacions entre ciutadans dels Estats Units i de la resta del món.

El que s’ha fet, s’al·lega, és processar metadades, és a dir, que no s’ha entrat, almenys no sistemàticament, en el contingut de les comunicacions -trucades, missatges, xarxes socials- sinó que s’han analitzat interlocutors, horaris, durades, freqüències i tots aquells altres paràmetres susceptibles d’ajudar a desemmascarar possibles terroristes. La revelació que des de Fort Meade l’Agència de Seguretat Nacional (NSA, en les seves sigles en anglès) ha vigilat una xifra de comunicacions indeterminada però tan gran que és difícil d’imaginar, està suposant un nou maldecap per a Obama, i ha fet evident, si era necessari, que el president no només ha donat continuïtat a moltes de les polítiques de Bush fill sinó que en alguns casos -com els assassinats selectius amb drones- ha anat molt més enllà.

Però el més rellevant d’aquest cas de l’espionatge electrònic no són els problemes de l’Administració nord-americana. El debat de fons és realment antic i al mateix temps capital: la complexa relació entre la llibertat -en què s’inclou el dret a la privacitat- i la seguretat. O, si ho prefereixen, el debat sobre quin preu s’ha de pagar -que pot coincidir o no amb el que estem disposats a pagar- per garantir, o intentar-ho, la integritat col·lectiva.

Com acostuma a passar tan sovint, la veritat no és blanca ni negra, sinó molt, molt grisa. I alguns dels arguments que intervenen en aquest assumpte no els podem rebutjar alegrement. Dos són, en la meva opinió, els fonamentals. El primer: ningú té dret a retallar la nostra llibertat sense bones raons i sense els mecanismes que garanteixin que el procediment que es fa servir per fer-ho és l’adequat. Es tracta, bàsicament, d’afirmar i defensar el valor preciós de la llibertat i de la individualitat.

El segon vector argumental és el del perill orwel·lià. L’accés a una quantitat massiva d’informació, especialment si aquesta és informació privada, atorga un poder colossal, que, segons com i en mans de segons qui, pot desembocar fàcilment en l’opressió i la injustícia.

No crec, en canvi, que sigui seriós al·legar que els estats i els governs han d’explicar-ho tot i no han de tenir espies ni secrets. Han de tenir-ne, perquè contràriament es convertirien en artefactes inoperants i la seva funció quedaria reduïda a pur folklore. Exigir saber-ho tot en temps real és un disbarat. Les zones d’ombra, no obstant, han de ser consensuades i regulades. Sense angelisme ni hipocresia, sinó amb pragmatisme i maduresa.

Com es pot veure, al parlar de llibertat solem topar sempre amb el que és l’aspecte més enrevessat: el dels seus límits. Es tracta d’un terreny filosòfic fascinant i relliscós. Els motius que poden fer retrocedir la llibertat humana són diversos. I, a més, la seva força varia segons el context cultural. Per això no deixa de sorprendre que, en una societat en què la llibertat i l’individu són fonamentals com la nord-americana, la reacció davant l’espionatge electrònic de la NSA hagi estat més aviat feble, d’una intensitat molt més baixa del que a priori es podia imaginar.

A ningú li agraden les incomoditats que causen determinades mesures de seguretat, tals com -aquest és un exemple mínim- haver de treure’s el cinturó i el rellotge al control dels aeroports. Tampoc ens conforta pensar que pot ser que ens escoltin mentre parlem per telèfon. Això fa que alguns prefereixin que no els molestin i convèncer-se que no n’hi ha per tant, o calcular tranquil·litzadorament que, si es produís un atemptat, és gairebé segur que no els tocaria a ells.

Finalment, no són pocs els que, tot i ser conscients de la importància i les dificultats de la lluita contra el terrorisme o altres formes de criminalitat, prefereixen -presoners del que és políticament correcte- negar-les o minimitzar-les, no assumir cap responsabilitat. Intueixen la complexitat i els matisos de la qüestió, però prefereixen ignorar-los. Rebutgen -hipòcritament- mullar-se, comprometre la tranquil·litat i presumpta higiene de la seva consciència.